En Julià Domingo és un vell militant per la democràcia i la justícia social. Als seus 82 anys, ha decidit presentar-se com candidat a l’alcaldia del seu poble. Ha rebut suports diversos, però també ha estat objecte de reaccions mofetes: On va a la seva edat?, han reaccionat altres.

No hi ha dubte de que una persona octogenària pot ser dipositària de gran energia, talent i experiència política. Només cal veure el president Biden, dels EUA. Però la nostra societat no està encara prou acostumada a posar en valor la gent gran disposada a participar i sovint cau en el maniqueisme i la discriminació per l’edat. Se’n diu: edatisme.

L’edatisme és un dels defectes que haurem d’anar corregint. Necessàriament. No solament per desterrar qualsevol mena de discriminació. Sinó perquè la nostra societat té més d’una cinquena part de persones de més de 65 anys i una esperança de vida que va més enllà dels 85 anys per les dones i de 83 pels homes. La tendència a una major presència i protagonisme de la gent gran és, per tant, creixent.

La memòria i el talent dels i les séniors ha d’aprofitar-se, per complementar-se i unir-se amb el de les generacions més joves. El que se’n va anomenar tercera edat ja no és sinònim d’una etapa de la vida, caduca o passiva. Al contrari. Són moltes les persones que durant llargs anys tenen un envelliment actiu amb una ment clarivident que els permet, no sols participar políticament, sinó en múltiples activitats. Cal lluitar contra la marginació social que comporta la inactivitat a partir d’una edat determinada.

Afortunadament, l’empoderament de les persones grans es constata cada vegada més. La política, no solament la local, sinó a totes les esferes, haurà de seguir les seves passes. N’haurà de prendre consciència, perquè tant la societat civil, com les institucions i les empreses, han d’assimilar i fer-se càrrec del paper nou que la gent gran ocupa ja. 

Activitat i participació, en comptes d’edatisme o passivitat.