Quan llegeixo un llibre sovint recullo frases que em criden l’atenció. Les procuro retenir i recordar  amb l’ajut d’un quadern de notes. Faig com aquell qui, ara a l’estiu, descobreix estrelles de mar o petxines nacrades en el fons marí fent busseig amb tub –snorkel. O com qui a la tardor cerca bolets al bosc.

Clarissa

Entre les meves lectures hi ha Clarissa, de Stefan Zweig, traduït per Joan Fontcuberta Gel, editat per Quaderns Crema, que se situa en l’esclat de la Gran Guerra, la del catorze. Una novel·la commovedora en la que l’escriptor austríac hi mostrà els seus ideals humanístics a través història de la jove Clarissa. La frase que he subratllat és ben senzilla: “…perquè no serveixen de res els millors sentiments si no se saben comunicar”. Quantes vegades no hem sabut -o no hem volgut- comunicar els nostres sentiments! Si ho féssim més sovint n’aprendríem més, ens sabríem comunicar millor, ens explicaríem més bé. Faríem passes endavant, no solament en en la literatura sinó, sobretot, en la vida.

Elogi de l’ombra

He enllestit amb poc temps les noranta pàgines d’Elogi de l’ombra, el llibre de Junichirô Tanizaki, l’obra escrita el 1933 i publicada ara per Angle Editorial, amb traducció d’Albert Nolla. Una peça clàssica que m’ha traslladat a una visió estètica oriental -plasmada en l’arquitectura, els vestits, el teatre, els objectes, la gastronomia- que és clarament oposada a la nostra, l’occidental, l’europea. Diu Tanizaki: “Nosaltres pensem així i trobem la bellesa no pas en una cosa concreta sinó en els jocs d’ombres, en els clarobscurs sorgits de la juxtaposició de diversos elements. De la mateixa manera que una pedra fosforescent brilla en la foscor però perd tot l’encant a la llum del dia, la bellesa no existeix si s’eliminen els efectes produïts per les ombres”. Una manera radicalment diferent de captar la bellesa i per tant d’entendre la vida i l’art, que enriqueix a bastament la nostra contemplació del món.

Els quaranta dies del Musa Dagh

El llibre que realment m’ocupa és Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel, l’escriptor txec autor de la monumental novel·la convertida en el testimoni del primer genocidi sistemàtic al segle XX que reflecteix la coratjosa lluita i la resistència del poble armeni enfront del poder turc, l’any 1915, davant l’holocaust i intent d’extermini que va causar un milió i mig de víctimes. Abans que estendre’m en el contingut de l’obra de 956 pàgines, traduïda per Ramon Monton, en subratllaré només una frase. És l’observació de Gabriel Bagradian, nascut armeni i convertit en parisenc, que planta cara a l’esgarrifós destí que espera al seu poble, quan s’enduu cinc mil habitants de la vall armènia al Musa Dagh, la muntanya de Moisés, per organitzar la resistència, i que descriu així: “En aquest món, totes les coses mostren el seu veritable rostre quan les poses a prova, no només les persones”. Certament, sempre arriba el moment de la veritat, la posada a prova, els detalls que mostren el veritable rostre de cada cosa i de cadascú.

Divina Comèdia

Mentre fullejo el diari El Punt Avui de diumenge hi trobo una pàgina dedicada a un dels “grans moments de la història de Catalunya”,  les “Vespres Sicilianes”. De fet, res de nou sota la capa del sol. Ja en parlava Dante a la Divina Comèdia -que vaig llegint poc a poquet, un cant cada dia-. Diu així: “I tu queda’t ací, ben castigat, / I guarda bé la moneda mal presa / que et va fer tan atrevit contra Carles”. Joan F. Mira, autor de la traducció i les notes de l’edició de Proa, indica que és possible que es refereixi a Joan de Pròixida que va oferir diners al papa a canvi del seu suport a la rebel·lió del 1282 contra els Anjou -les “Vespres Sicilianes”- i a favor del rei català (Infern, Cant XIX, 97).

Ben mirat, són totes lectures apassionants. De tota manera, aniré a distreure’m una estona fent snorkel, a veure si trobo una petxina nacrada.