Al poble se celebra cada tercer diumenge de setembre la Festa dels Vells: l’Homenatge a la Vellesa, des de fa seixanta-vuit anys. I es preguntaran: qui són?, com són?, què fan?, què necessiten?, els vells d’aquest poble.

Sovint la festa és qüestionada pels qui consideren que ha quedat obsoleta i no els manca raó. El què és indiscutible és que la gent gran d’ara és molt diferent de la de mitjans del segle vint quan es va crear aquell homenatge.

Vellesa

No ens proposem qüestionar el contingut d’una festa, d’una diada en la que la gent gran és la protagonista, sinó qüestionar-nos el propi concepte de vellesa. Si ens preguntem què entenem sociològicament per la vellesa, podem arribar a conclusions ben diferents.

El llindar de la vellesa se situà, cent anys enrere, als seixanta-cinc anys quan s’establí que a aquesta edat es deixava de treballar. Aleshores els majors de 65 anys eren força menys d’un deu per cent de la població i actualment són el 19%, al conjunt de l’Estat. Es preveu que l’any 2030 siguin més d’un 25%, gairebé el 30%.

Certament els darrers anys ha augmentat l’esperança de vida al néixer, que ara és de 80,4 anys per als homes i de 85,9 per a les dones. És un fet positiu, conseqüència de la disminució de la mortalitat infantil, de les millors condicions de vida i dels avenços en salut i tecnològics.

Assetjament institucional

Als governs i les institucions es preocupen sovint els problemes econòmics que es deriven del creixement dels anys de vida: els preocupa la factura de les pensions, l’increment de la despesa sanitària i de serveis socials… De vegades en fan una interpretació perversa, una nova mena d’assetjament a les persones grans a qui sembla que els estiguin dient: “mira quanta despesa social que ens provoques”.

Crec que cal contemplar l’allargament de la vida com un gran avantatge, una gran conquesta. És per això que els investigadors i en general la ciutadania es preocupa per l’adequació de la societat a les necessitats de les persones grans. Efectivament, vist com està variant l’estructura de la població, calen molts canvis en la societat i en particular en el tractament de les polítiques adreçades a la gent gran.

En el nostre entorn podem comprovar aquests canvis. Podem veure, per exemple, com cada vegada hi ha més parelles grans que viuen en llars sense altres convivents. Fixem-nos que en aquest casos, l’home, que tradicionalment havia exercit un paper de proveïdor econòmic de la família, ha de modificar el seu paper a la casa i s’incorpora més a les tasques domèstiques. En qualsevol cas -homes i dones- han de reinventar el seu paper durant els llargs anys de vida amb salut i amb autonomia que els esperen, un cop jubilats.

Poder adquisitiu, dependència, solitud

Convé recordar, en referència a les necessitats bàsiques, que quan les persones arriben a grans, haurien de poder evitar tres possibles handicaps principals. Un és el de la pèrdua de poder adquisitiu: el manteniment de pensions dignes i suficients i l’obtenció de condicions beneficioses en l’accés a béns socials, culturals i de lleure… L’altre repte és el d’evitar la solitud, ja sigui mitjanant la vida familiar o la vida social i cultural en la comunitat. La tercera qüestió és la promoció de l’autonomia i prevenció i l’atenció, en el seu cas, de la dependència, sobre la que s’està avançant molt els darrers anys -sempre insuficientment.

Tercera edat: col·lectiu heterogeni

Tot això ve a conte de la diversitat de necessitats que es poden presentar a un grup equívocament considerat com homogeni. Fixem-nos que en molts documents oficials  -a la Constitució espanyola posem per cas- es fa referència a la gent gran com si es tractés d’un grup homogeni al que s’anomena la tercera edat. Però la realitat ens indica que cal distingir situacions i necessitats molt diferents, en funció de grups d’edat, de grau de dependència, de nivells culturals, de situacions de riquesa o de pobresa, de situacions de convivència i d’altres, en el grup de persones que han superat els seixanta-cinc anys.

Revolució semàntica

De la mateixa manera que en la llengua inuit, els esquimals tenen nombroses paraules per anomenar la neu, segons sigui la neu que cau, la neu que hi ha al terra, la neu que se’n du el vent…, hauríem de tenir diferents expressions per referir-nos a la vellesa, segons l’edat, el tipus de convivència, el grau de solitud, la capacitat d’autonomia, el poder adquisitiu, etc. Cal fer la revolució semàntica per arribar a la revolució social que cal promoure de cara als propers anys per abordar els canvis socials necessaris que la nova estructuració socials exigeix pel què fa als rols de la parella, l’estructura familiar i la cura de les persones grans.

Quarta edat, més nombrosa

Pel què fa a la dependència, per exemple,  podem constatar que apareix majoritàriament passats els primers anys després de complir els 80. Per a referir-se a aquest grup es parla sovint de la quarta edat. D’altra banda cal assenyalar que cada cop creix més el nombre de persones que traspassen la mítica edat dels cent anys. El nombre de centenaris a Espanya s’ha multiplicat per 16 des de l’any 1970. N’hi ha 12.183 (gener, 2017) i se’n preveu un fort creixement en els propers decennis, segons dades de l’Institut d’Estadísti­ca (INE).

Dèficits de provisió

El paper de les persones grans a la societat -que ja són més que les joves, des de l’any 2000- està comportant grans canvis socials en l’assignació de recursos i en l’organització social. Cal parar cada cop més atenció a factors com: evitar barreres arquitectòniques, a l’urbanisme, al transport i a les comunicacions perquè afecten substancialment la població. O factors com la provisió de places de residència o centres diürns. Recentment s’ha parlat molt d’un municipi que plantejava adherir-se a l’Aragó i sortir-se de Catalunya. No s’ha parat prou atenció en que la crisi procedia de la no-dotació d’unes places de residència per a persones grans.

Projeccions demogràfiques recents prediuen que els majors de 80 anys serán tant nombrosos com els d’edats compreses entre els 65 i 79 anys, a partir de 2050, la qual cosa indica la tendència a una vellesa perllongada, per a uns 15 milions de persones a Espanya. Alhora aquest estudis estimen que hi hauria cent mil centenaris en complir-se el 2050.

Aportacions de la gent gran

També hem vist com durant la crisi econòmica han estat els pensionistes els que han permés a moltes famílies afectades per l’atur o per treballs de baixa remuneració, de mantenir l’equilibri i la subsistència. D’altra banda veiem com sovint els avis, en bon estat de salut, dediquen bona part del seu temps a l’atenció dels néts. El retard de la mortalitat fa que els néts arribin quan els avis i àvies són vius i és probable que els besnéts també coneguin els besavis, de forma com mai s’havia produït amb tanta freqüència.

Paralel·lament a aquests factors positius que comporta l’endarreriment de la mort, podem referir diversos moviments de protesta i reivindicatius de l’ampliació i millora de recursos destinats als serveis socials per a les persones grans.

Frau de llei

El primer que cal denunciar és el frau i l’escàndol que comporta l’incompliment que s’està produint de la llei de la dependència; cosa que passa sense que s’hagi vist mai que cap tribunal hagi inhabilitat cap responsable polític per aquesta causa, tot i incomplir reiteradament la llei. No fa gaires dies una associació de directius de Serveis socials denunciava, un cop més, que cada dia un centenar de persones dependents es moren a Espanya sense haver rebut la prestació o el servei al qual tenien dret. Dissortadament és una experiència per la qual molts hem hagut de passar amb familiars directes. Podem fer-nos una idea de la magnitud d’aquest incompliment si tenim en compte que el número de persones traspassades pendents de rebre assistència reconeguda per la llei de dependència, solament en aquest primer semestre de 2017, ha estat de 18.000.

Maltractament financer

D’altra banda, tal com ahir denunciava la presidenta de ACRA, una associació catalana de recursos assistencials, “és inexplicable l’abandonament que està patint el sector de la gent gran”. En aquest cas la denúncia es feia a la Generalitat, reclamant-li 300 milions de euros per a la millora de la qualitat de l’atenció a la gent gran, en considerar que l’atenció a la dependència és la que es troba en les “pitjors condicions laborals”, la qual cosa “provoca el deteriorament i el col·lapse de les residències de gent gran i centres de dia”. ACRA concloïa que “el maltractament financer compromet l’atenció amb qualitat a les 57.000 persones grans que actualment són ateses i que requereixen d’una millora pressupostària que dignifiqui la seva atenció”.

Les protestes no venen només de les famílies i de les associacions professionals, sinó també de les associacions de veïns, com la FAVB, i d’associacions de gent gran, com SOS Gent Gran, que porten tot l’any protestant per l’abandonament que pateix el sector. Els integrants d’aquestes associacions es queixen de que els centres i el personal cuidador són insuficients. “S’obliden de curar els avis -han dit- però és normal perquè només hi ha dos treballadors per planta”. Denuncien a més a més la manca de material i les conseqüències que la manca de personal reverteix en la manca d’higiene i en que no es facin “activitats entreteniment amb els ingressats”.

Aquests són exemples de com de maltractat està el sector més necessitat de la gent gran. Es parla poc d’aquestes situacions. Mentrestant sabem que, ja d’entrada, el gran problema són les llistes d’espera per a obtenir una plaça pública, que poden arribar a superar els tres i quatre anys, tot i tractar-se de persones amb un alt grau de dependència reconegut (graus II i III). Una dada: segons la FAVB a la ciutat de Barcelona hi ha 5.028 places públiques -part de les quals en conveni amb entitats o empreses privades- i hi ha 11.844 sol·licitants (tenint en comte que un sol·licitant pot fer fins a tres peticions diferents).

Revolució social per la dignitat

En definitiva, vivim en una societat en la que cada cop hi ha més persones grans i és un fenòmen amb tendència a créixer. Una realitat que exigeix profunds canvis en la seva estructura. Governs i institucions se centren en el desafiament econòmic que representa el manteniment del sistema de pensions i de protecció social. Als ciutadans ens cal una vertadera revolució en les formes de fer, d’organitzar-nos, de donar-nos suport, de fer-nos companyia, d’establir prioritats, de denunciar injustícies, d’exigir el reconeixement de la dignitat de les persones. Si som capaços d’abordar i aconseguir aquest repte, podrem celebrar una verdadera festa de la vellesa. Seria la que donés a cadascú segons les seves necessitats i en la que cadascú hi aportés segons les seves possibilitats.

Seria la festa de l’espiral de la vida. Una espiral llarga. Afortunadament.