Em llevo. És diumenge. Encara no ha sortit el sol. Faig un cafè. Sense mirar el rellotge pujo a dalt,  al terrat. M’enduc un llibre. Vaig a fer uns estiraments. Arrenco i endreço fulles de les plantes. Trobo el poble molt encalmat. Silenciós. Pocs moviments. Un gat blanc salta d’una terrassa a la teulada veïna. Controla el territori. Un gat negre és al mig del carrer. Sembla voler veure els primers raigs de sol. No passen cotxes. Tampoc vianants. Tot el carrer és seu. Més enllà veig el pagès que es mira i remira les seves figueres i va arreplegant-ne els fruits madurs. Els posa a cistell. Sento enveja. M’agrada molt agafar les figues de l’arbre. No és fàcil de trobar figueres abandonades. Ahir, però vaig veure un ametller ple d’ametlles que segurament no agafarà ningú. Els voltants de la meva casa eren plens d’ametllers. Ara hi ha cases i trobar-ne un és com trobar una tresor.

El poble, passades les festes, queda mig buit. Molts comerços són tancats. Han penjat el rètol de vacances. Per sort, no tots. Entre altres, estan oberts els quatre cafès que des de fa poc han estat traspassats a ciutadans origen xinès. Aquests també segueixen el lema dels comerciants  locals que asseguren que el poble “es mou”. Avui, doncs, és un dia de molta tranquil·litat. Assegut al terrat, agafo el llibre. Narra fets ocorreguts fa més de cent anys i denota un ritme diferent del temps al que percebem ara. Fa una apreciació de fets que potser seriem incapaços de tenir avui en dia. M’aturo en l’explicació que fa d’un part. Ens diu: “El crit d’una partera tenia les seves pròpies lleis, unes ondulacions concretes, punts culminants, pauses i davallades. Els crits d’una persona que es crema o a qui persegueix la mort també tenen unes lleis precises. L’orella reconeix la veritat. El nas reconeix la veritat. La vista és més fàcil d’enganyar”, escriu Franz Werfel. Possiblement amb el ritme accelerat de vida i el grau de sorolls que portem actualment seriem incapaços de captar aquestes apreciacions. Per això tenim la literatura que immortalitza sentiments i emocions.

Com deia Natalie Goldberg, a l’Alegria d’Escriure, cal observar detalls que passen desapercebuts. Cal donar vida a allò quotidià i descobrir-hi l’excepcionalitat. Aquests dies -en que molta gent és fora del poble- són propicis per al viatge. En el viatge viem coses noves i les veiem d’una forma nova. Aquest matí he descobert que en la nostra vida quotidiana podem veure les coses diferents. Depèn de la nostra disposició. Fins i tot podem convertir en un viatge interior el simple fet de pujar a dalt del terrat a llegir. Com avui.