De vegades la lectura d’una bona novel·la ens situa amb molta més exactitud en els problemes i les vivències d’un moment històric que no pas la lectura dels llibres pròpiament d’història corresponents a aquell període.

En una novel·la hi podem trobar el personatge que, versemblantment, sent, pateix, riu, plora, disfruta o aspira a aconseguir uns ideals i que ens permet d’identificar-nos-hi i alhora reconèixer-hi  la vida quotidiana d’uns fets passats.

Llegint La malcasada, una novel·la de Carmen de Burgos, publicada el 1923, i ara reeditada (Renacimiento, Biblioteca de Rescate), he tingut la sensació de que comprenia molt bé un dels greus problemes socials actuals. El problema de la violència que pateix la dona. El què ara s’anomena “violència de gènere”.

Una violència de gènere de la que en solem tenir notícia -cada setmana o cada quinze dies-  quan el telenotícies ens anuncia que un home ha matat una dona (en tal lloc) i que és “la víctima número 25 (posem per cas) de la violència masclista en el què va d’any”. A continuació sovint se’ns informa que “l’agressor s’ha entregat a la policia”.

És un problema actual que ve de lluny. En la novel·la, la protagonista, Dolores, experimenta en carn pròpia: la violencia, la incomprensión y el rechazo. I diu que: estaba obligada a un continuo sacrificio de renuncia para acomodarse al ambiente y a los hábitos (del seu marit).

L’escriptora almerienca descriu molt bé com es generava, un segle enrere, la violència en un entorn familiar, a partir d’unes conductes reprovables: Las costumbres a través de los siglos, habían creado algo muy íntimo, muy trascendental, que imprimía su huella en la vida de un modo despótico.

Dolores, insisteix l’autora, és víctima d’unes lleis fetes per homes els quals, diu, conserven: en la desigualdad de los códigos que han dictado todas las ventajas legales y, además, toda la tolerancia que les concede la costumbre.

La malcasada és, per tant, una novel·la reivindicativa, en la qual l’autora es posa del costat d’una dona agreujada que desafia i desemmascara uns personatges i unes estructures socials i mentals que regeixen en una ciutat espanyola de províncies. Carmen de Burgos és capaç de despertar-nos la tendresa envers Dolores, amb qui compartirem el patiment i que ens farà solidaris amb la seva causa d’alliberament.

El greu problema de la violència envers la dona ve de lluny i no respon a un perfil sòcio-econòmic concret: pot ser causat per persones de professions o de classes socials diverses, en famílies desestructurades o no, en situacions d’atur o amb feina. Una advocadessa de Còrdova, Aurora Genovés, que ha analitzat les 81 sentències dels casos de dones mortes violentament a mans de marits o companys, succeïts a Andalusia (2005-2015), acaba de fer-ne públics els resultats que així ho demostren.

L’estudi de Genovés és interessant perquè assenyala alguns aspectes que no sabíem. Per exemple, que la traïdoria es presenta en el 91% dels casos analitzats. És a dir, que l’agressor tria el moment en el qual la dona està més desprevinguda. Que després confessa el crim, però que no se’n lamenta: són les pautes habituals.

Una dada positiva de l’estudi andalús -els resultats del qual no serien gaire diferents en altres comunitats-  és que els jutges van adquirint un grau major de sensibilització, ja que si, entre 1999 i 2004, el 50% de les sentències eren considerades “homicidis”, ara, un 79% són condemnes per “assassinat”. L’estudi en canvi ens parla molt poc de com s’ha anat covant la violència en la relació, abans de produïr-se l’assassinat o l’homicidi.

En canvi, la novel·la explica molt bé que, quan hi ha una situació de maltractament, la convivència és converteix en un factor de risc que s’ha d’analitzar i prevenir amb molta cura. La virtut de la narració és fer-nos conèixer a fons la història a l’interior d’una situació que solem resumir amb una paraula: maltractament.

Les coses han canviat molt en cent anys. És clar. S’estan aplicant plans contra la violència masclista, pertot arreu. Certament. El més recent, el Pacte Valencià contra la violència de gènere, en la presentació del qual s’ha emprat el terme de “terrorisme masclista”, per referir-se a aquestes morts que no cessen, i que preveu l’aplicació de més de tres-centes mesures, entre les quals s’hi inclou la de “promoure models de noves masculinitats”.

Compto que, per resoldre aquests problemes, caldria saber-los exposar molt bé, en primer lloc. Caldria apropar-nos a la realitat, coneixent a fons les històries anteriors a les morts de tantes dones. La narració del cas de Dolores, m’ha ajudat a entendre més bé el problema. Darrera de cada dona morta també hi ha un nom i una vida, de les quals potser només ens n’arriba el missatge fred de que: “és la víctima número 26 (posem per cas) de la violència de gènere en el que va de l’any”. Després, potser, fins i tot, farem un minut de silenci.