En una iniciativa sense precedents, més de quinze mil científics de 184 països han signat una crida contra la degradació catastròfica del medi ambient. En una alerta solemne, publicada a la revista BioScience (13 de novembre), biòlegs, físics, astrònoms, químics, agrònoms, especialistes en el clima o en els oceans, en zoologia o en residus, ens posen en guàrdia contra la ràpida destrucció del medi natural i el perill de veure la humanitat empènyer “els ecosistemes més enllà de les seves capacitats per a conservar el teixir de la vida”.

La declaració ens interpel·la. En especial als responsables polítics i als que prenen decisions. Cal posar-se mans a l’obra. “Frenar la destrucció del medi ambient” i “evitar que no s’agreugi l’esgotament dels recursos oferts per la natura a la humanitat”, avisen els científics. I afegeixen: “Per evitar una misèria generalitzada i una pèrdua catastròfica de biodiversitat, la humanitat ha d’adoptar una alternativa més duradora ecològicament que la pràctica que s’està duent a cap actualment”.

En el darrer quart de segle han desaparegut boscos (12 milions de quilòmetres quadrats); l’abundància de mamífers, rèptils, amfibis, ocells i peixos ha caigut d’un terç; les corbes d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i de les seves temperatures s’han enfilat. Al mateix temps, a l’oceà, la superfície de “zones mortes” ha crescut del 75 %. Les dades indiquen que caminem contracorrent a la supervivència del planeta.

Ara fa quinze anys de la catàstrofe del Prestige a les costes de Galícia (13 de novembre de 2002) i més de trenta anys de l’explosió de la central nuclear de Txernòbil (26 d’abril de 1986). Dos exemples de com la humanitat és capaç de posar-ho tot en perill. Com ha dit un dels quinze mil científics -Guillaume Chapron- signants d’aquesta crida mundial per salvar el planeta: “Els homes tenen unes tecnologies divines, però unes institucions medievals i una psicologia d’home de les cavernes, incapaç de modificar el seu consum”.

Per contribuir a evitar la catàstrofe planetària, caldrà que modifiquem el nostre consum, la nostra organització social i política per que afavoreixi una acció preventiva sense fronteres. Si, com digué Dante (1265-1321), en la Comèdia, “Mil anys són, davant l’etern, com moure una parpella en relació al cercle més lent del cel”, com no serà d’insignificant l’acció d’un home en aquest planeta, que alberga vida des de fa milions d’anys, i com seria d’insensat pretendre destruir-lo, pel fet de no modificar el nostre comportament!