Gràcies a una encertada recomanació de la meva bibliotecària de capçalera, he llegit a Svetlana Aleksiévitx en La pregària de Txernòbil. M’ha semblat un llibre imprescindible. Recull les veus dels afectats per aquell desastre mediambiental esgarrifós, succeït el 1986. L’escriptora bielorussa ens fa sentir ben pròxims als qui patiren l’accident -potser el més gran de la història- i les seves conseqüències. Ens permet adonar-nos que Txernòbil va ser una nova realitat que encara no hem entès. Que se’ns ha amagat. La contaminació radioactiva: un esdeveniment que sobrepassa la imaginació i l’enteniment humans.

Com afirmà, en aquell moment, Primo Levi: “La radiació que emeten els productes resultants de la fissió poden alterar el llegat genètic d’homes, animals i plantes de tot el planeta, i deixar malmeses les futures generacions. Un accident nuclear es propaga com una plaga; no és un afer intern que afecti exclusivament un únic país”.

La conseqüència: contaminació, trasllats forçats, pèrdua de tota forma de vida de la nit al dia, cessament de l’activitat humana en la zona. L’home enfrontat a un enemic invisible anomenat radiació ionitzant. Milers de partícules subatòmiques, imperceptibles als sentits, penetrant silenciosament al cos, matant “en diferit”, transferint la ferida genètica als fills i als fills dels fills. Incomprensible.

Aleksiévitx qualificà Txernòbil de “catàstrofe del temps”, perquè “Els radionúclids escampats per la nostra terra viuran cinquanta, cent, dos-cents, mil anys… i més… Des del punt de vista de la vida humana, són eterns. Què som capaços d’entendre?” -ens interpel·la.

L’autora va recopilar més de mig miler de les veus de “persones commocionades”, amb l’afany de fer emergir una filosofia de síntesis cap a una nova consciència. “Aquí no es té dret a inventar. Cal transmetre la veritat tal qual. Es necessita una superliteratura. Són els testimonis els qui han de parlar”, va dir a Oslo, en ser-li atorgat el premi Nobel.

Una superliteratura. Una nova consciència. És el desafiament ètic i polític envers el model de desenvolupament ostentós i envers la política de desinformació institucionalitzada.

Afortunadament cada vegada ens arriben més informacions sobre conflictes internacionals en els quals les persones assumeixen el lideratge i la resistència a projectes, denunciant les irregularitats, quan els polítics fracassen i no s’enfronten -o intenten amagar- catàstrofes mediambientals, com les derivades de l’energia nuclear, del canvi climàtic o del transport de productes perillosos.

Gràcies, Gemma. És un llibre que ens obre una ruta cap a una nova consciència.