De petit, un cop, vaig trobar un tresor. Remenant pel porxo de casa vaig trobar un saquet tot ple de baletes. Eres les bales amb les que el pare jugava quan era petit. Dormien allà,  oblidades. Molts anys després, de gran, fent neteja de trastos vells al meu pis, el meu fill em va dir: Sobretot pare, no em llencis la capsa de les meves baletes! Tots hem jugat a baletes. El meu pare, el meu fill i jo mateix, a la plaça nova, sota els til·lers, quan era de sorra i no dura, com és ara.

A baletes, amb daus o amb ossos d’animals, hi venim jugant de nens, no solament des d’on ens arriba la memòria, sinó des de l’antiga Grècia. Ho comprovo veient una bala de marbre jaspejat, un astràgal i uns daus de fa 2.200 anys, amb els quals ja hi jugaven els infants d’aquella època. Són a l’exposició sobre La competició a l’antiga Grècia, que té lloc a Barcelona (fins al 18 de febrer, a CaixaFòrum).

L’exposició ens mostra com l’esperit competitiu és inherent a la naturalesa humana. Com, fa més de vint segles, la competició ja dominava tots els aspectes de la vida: des dels  jocs de la infància, l’esport, la creació artística, la guerra i fins i tot, en el més enllà, la mort.

Els grecs aspiraven assolir l’excel·lència mitjançant l’equilibri entre cos i esperit. Ho feien  través de l’esport, de la filosofia, les arts i les ciències. Així van crear els jocs panhel·lènics que atreien els millors atletes, essent els d’Olímpia uns del més prestigiats. Eren esdeveniments que atreien grans multituds, tant les competicions esportives com els concursos teatrals.

Les peces que he pogut veure a Barcelona, procedents de The British Museum, mostren també com els poderosos rivalitzaven per aconseguir més presència pública, més reconeixement. D’aquí ve el gust pels objectes de luxe, els vestits elegants i, més enllà de la mort, les tombes amb mausoleus sumptuosos. En aquesta competició, la guerra és l’expressió de l’enfrontament suprem i la que crea herois i mites.

Dos mil·lennis ençà, segueixen havent-hi guerres, igual que els nens segueixen jugant a baletes. En canvi, en societats com la nostra, ens hem dotat d’un mecanisme ben civilitzat  per dirimir els conflictes: les urnes; que som a punt de fer-les servir el dia 21. Les eleccions seran una competició democràtica en la qual el guanyador hauria de ser la representació de la personalitat col·lectiva i ser element de cohesió social, com succeïa amb els triomfadors de les competicions esportives a l’antiga Grècia.

Penso que la naturalesa humana no ha canviat gaire en els darrers dos o tres mil·lennis. Segueix movent-nos aquell Agon, paraula grega que significa competició, batalla, prova, concurs… Les eleccions són la gran competició per guanyar el poder de dirigir el país. Els candidats haurien de ser els més preparats, els representants de la virtut, de la sinceritat, de la coherència. Els àrbitres, seran ara els milions de ciutadans que jutjaran la seva credibilitat. Els ciutadans serem els qui els valorarem si són creïbles les solucions que diuen tenir per als problemes de la sanitat, l’educació, la cultura, la llengua, els mitjans, l’habitatge, la plena ocupació, les infraestructures, les pensions o el reconeixement polític del propi país…

Els candidats hauran de guanyar-se la confiança dels electors davant d’aquests reptes col·lectius i hauran de lluitar en front de cada un d’ells, com si es tractés dels dotze treballs d’Hèracles, contra els quals va lluitar i va vèncer l’heroi grec, en contra de tot pronòstic ja que eren gairebé impossibles d’aconseguir, segons conta la llegenda.

La competició és a punt de començar. Niké, la deessa de la victòria, coronarà el vencedor el 22 de desembre. El poble sabrà elegir el més savi, el més destre, el més ben preparat, el més sincer, el més creïble, el més coherent, el que més bé sàpiga resoldre els problemes col·lectius, el que sigui capaç de realitzar els dotze treballs d’Hèracles de la Catalunya de 2017.

Nosaltres… tirem els daus.