Diversos voluntaris que van participar en el gran recapte d’aliments el cap de setmana passat, em manifestaven la seva satisfacció per l’experiència viscuda i pels resultats de la solidaritat extraordinària mostrada per tantíssima gent. La iniciativa del banc d’aliments farà arribar menjar a 250.000 persones que passen fam a Catalunya, gràcies a la bona feina de vint-i-set mil persones voluntàries i set-centes entitats socials i serveis municipals que hi van participar.

Les quatre mil tones d’aliments obtingudes representaran una quarta part dels productes que el banc dels aliments necessita per fer arribar menjar als més necessitats durant tot un any. Un esforç al qual caldrà donar continuïtat amb la mobilització de particulars, empreses i institucions públiques mentre hi hagi necessitat. Però no n’hi ha prou.

Paral·lelament a aquesta gran acció solidària, que posa de manifest l’enorme gravetat del problema, els poders públics s’han de comprometre a solucionar la pobresa al nostre país. L’aprovació d’una renda garantida de ciutadania és esperançadora en aquest sentit. La Generalitat ha aprovat recentment la prestació econòmica periòdica, amb l’objectiu que tots els ciutadans… puguin fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar o de convivència. Però ja sabem que -com diu la dita- del prometre al complir, hi ha molt de tros per penedir.

Dissortadament, l’incompliment de la llei, l’hem viscut amb l’experiència de l’anomenada llei de la dependència, que va quedar retallada de facto per la manca de recursos atorgats. A diferència de les milionades ingents -aquestes sí- dedicades al rescat de la banca i mai més recuperades.

La renda garantida de ciutadania podria ser la solució adequada si fos realista. És a dir, si va acompanyada dels pressupostos que la facin vigent i efectiva. A Europa només Finlàndia ha iniciat un pla pilot amb una renda garantida de 580 euros al mes.

Els sindicats majoritaris CCOO i UGT  també van proposar al Congrés una renda bàsica, que estaria sotmesa a la condició de buscar una feina. Representaría un ajut mensual de 430 euros (el 80% de l’Iprem) per als que no arribin a uns ingressos mínims del 75% del salari mínim. L’Autoritat Fiscal va estimar que la proposta dels sindi­cats suposava un cost situat entre 6.000 a 15.000 milions d’euros a l’any.

Alguns experts admeten les dificultats que comporta la implementació efectiva d’una renda garantida ja que contribuirà a l’augment del dèficit fiscal. El que proposen és actuar preventivament en el que en diuen: predistribució de la renda. És a dir, no defensen tant la via d’una distribució a posteriori, sinó reforçar més les polítiques actives que actuïn sobre els mercats de treball. D’aquesta manera, que tothom tingui -diuen, amb raó: l’oportunitat d’obtenir una feina, i que no hagui de ser als llocs de treball precaris i amb baixos salaris com els que cobren els que perden els millors anys de la seva vida treballant en hamburgueseries i cade­nes de vendes al detall, mentre que alts directius cobren sous i beneficis extres desorbitats. Aquest plantejament seria viable si hi hagués una presència forta dels sindicats en les empreses i en la determinació de les polítiques d’ocupació. Mentrestant, ni una cosa ni l’altra. Ni feina -adequada-, ni renda garantida.

Al nostre país, ara mateix, les dades ens diuen que la pobresa crònica va augmentant i la nòmina de persones que han de rebre ajuts alimentaris per viure creix de forma continuada, segons ha coincidit Càritas. En el seu informe anual del 2016, assenyala que l’inici de la recuperació econòmica xoca amb un escenari de “profunda crisi social”, ja que el nombre d’atesos per Càritas va augmentar un 4,7% respecte del 2015. D’altra banda l’entitat ha afegit que els seus ingressos van baixar un 13%, degut al fet -entre altres- que 569 empreses es donessin de baixa com a donants. Ha destacat també que creixen les famílies amb feina que no arriben a final de mes.

En definitiva, el nombre de persones que han manifestat necessitats socials l’any 2016 ha estat de 1.534.000, segons ha fet públic el Baròmetre de les Entitats del Tercer Sector Social. L’autèntica manifestació de la gran majoria silenciosa. O, més aviat, silenciada. Més d’un miló i mig: no és una xifra discutible, com les que dona la guàrdia urbana quan hi ha hagut manifestacions al carrer. És real, documentada i ens interpel·la.