L’Art com a vehicle per a la transformació

Bona part del cap de setmana el vaig dedicar a la lectura, a visitar una exposició i a anar al teatre, disposat com estava a comprovar que hi ha vida més enllà dels mítings, debats, entrevistes, concentracions i manifestacions. Puc avançar que l’activitat cultural m’ha resultat beneficiosa i m’ha servit per a iniciar una reflexió sobre l’Art com a vehicle per a la transformació. Aniré a pams.

Sumer figura_femenina_crop_150089077068_550

L’exposició.  Sumer i el paradigma modern és a la Fundació Miró fins al 21 de gener. Em descobreix la civilització sumèria, que, en els territoris que avui formen part de Síria i Iraq, entre el rius Tigris i Eufrates, va crear l’alfabet cuneiforme, el primer existent,  en el IV mil·lenni aC, i inicià la tradició literària amb el Poema de Guilgameix. Bona part de l’interés de l’exposició rau en que la cultura sumèria va ser redescoberta a començament del segle XX i va tenir una gran influència en les creacions d’escultors com Joan Miró, Henry Moore o Alberto Giacometti i en arquitectes com Le Corbusier. Prova d’aquesta influència són les fotografies que Català­ Roca li va fer al mestre Joan Miró mentre treballava el seu taller de Mallorca en les que descobrim el esbossos que Miró dibuixava a la paret a partir de fotografies de les grans escultures sumèries, retallades de revistes de l’època i enganxades als murs. Miró hi buscava una bellesa i una simplicitat que va existir en el passat i que feia segles que estava oblidada. És així com crea unes escultures que tenen una semblança i una connexió amb la senzillesa i expressivitat de l’antic art sumeri. De forma similar, l’exposició mostra l’estudi i l’assimilació que altres artistes, com Giacometti o Moore, van fer de les escultures sumèries per crear les seves obres buscant, igualment, aquella simplicitat i equilibri llargament oblidats.

20170421-DSCF2253-Edit-940x350

Teatre. L’obra que vaig tenir la fortuna de veure va ser Sin Fronteras, al Teatre Akadèmia, diumenge, dia 10. Dirigida per Thomas Richards, és una producció del Workcenter of Jerzy Grotowski and Thomas Richards, Fondazione Teatro della Toscana i Espacio Checoeslovaquia de Chile. M’interessava perquè  Richards, director de la Workcenter Studio in Residence, va ser el màxim col·laborador i continuador de Jerzy Grotowski, a qui, als anys setanta, consideràvem el messies del nou teatre, del teatre ‘independent’, el teatre ‘povero’.  Sin Fronteras  entrellaça  textos contemporanis amb altres antics i poètics, cants tradicionals i marionetes. Com a espectador em sento traslladat des d’un univers realista a un altre de grotesc i còmic. L’obra fa referència a un terratrèmol a Xile el 2010 i als cooperants voluntaris d’una ONG i fa èmfasi en com canvia tot amb la tragèdia. Els actors no són únicament personatges del drama, sinó que, a través de l’acció, donen respostes als temes que la peça qüestiona. La tècnica que exhibeixen és superlativa. Se’ls nota l’escola. I és que Grotowski, ja al 1970,  va revolucionar el teatre quan va començar la re­cerca de les fonts primigènies d’expressió,  endinsant-se en un viatge per les danses antigues i els cants ritu­als i xamànics de diferents tradicions. El director polonès considerava l’art com a vehicle, com a mit­jà d’autoexploració,  en el que l’actor, com a performer, es mostra com a sacerdot d’un ritual. També ens mostrava, per tant, aquesta cosa que va existir en el passat i feia segles que estava oblidada: l’art de la performance. Un dels vehicles -assegurava Grotowski-  que permet a les persones assolir un altre nivell de percepció.

487-147007-a-republica_dos_sonhos.jpg

Lectures. L’atzar m’ha fet endevinar alguna connexió entre la manifestació escultòrica de Miró i el teatre que va redescobrir Grotowski. En el primer hi contemplo la bellesa i la simplicitat que van existir en un passat remot. El segon em retorna a la font primigènia del teatre i al treball de l’art de la performance. Unes expressions que van existir antigament i que feia segles que, tanmateix, havien romàs oblidades. Continuo indagant en els camins de l’art, mentre llegeixo A república dos soños, la novel·la que narra l’epopeia de més d’un milió i mig de persones que van emigrar cap al Brasil travessant l’Atlàntic. M’interesso pels camins de la creativitat que ha seguit la seva autora, Nélida Piñon. En la seva trajectòria vital com a escriptora, ens manifesta la seva passió per redescobrir els clàssics i com els reivindica. Ho expressa en l’obra,  considerada el seu testament literari i publicada recentment, Filhos da América, quan diu:

Els clàssics, que vaig absorbir apassionadament, mai no van predicar la innocència ni mai no van estovar la meva consciència. Ans al contrari, m’advertien dels perills dels temps en els quals el sol encara no era el centre de l’univers. 

Epíleg i final. M’adono, doncs, que la recerca de la simplicitat, de les fonts primigènies i de l’autenticitat, marquen el camí de l’art com a vehicle per a la transformació. La recerca de nosaltres mateixos  -des de les diferents manifestacions artístiques, ja sigui al teatre, la pintura, l’escultura, l’arquitectura o la literatura-  marquen vies per a la transformació. Ens redescobreixen. És en el retorn a l’origen on potser hi retrobem la simplicitat i la identitat que cerquem.

En aquests dies de tanta polarització social i política -de la qual voldria escapar- remarco unes paraules que Nélida Piñon exposa també en les seves confessions com a escriptora:

La vida, tanmateix, és un camí minat. Gairebé no sé qui sóc. Me’n ric i ploro de la ridiculesa humana. Lluito, no obstant això, per foragitar l’enveja, el ressentiment, els mals que s’abaten sobre la ment i les cèl·lules. Valoro la dimensió del cor. La compassió, la bondat, la gentilesa, els actes que impulsen a l’amor. L’energia recòndita, que perfecciona la convivència social, impedeix que per qualsevol gratuïtat ens matem els uns als altres.

Tant de bo retrobi aquesta “energia recòndita, que perfecciona la convivència social” i que tant necessito. Pot ser que fins i tot resulti més senzill del què sembla. Si ho aconsegueixo em sentiré un artista!