En la campanya electoral hi haurem observat milions de detalls. Jo m’he quedat amb un. En la dada de l’atur. M’ha corprès que, fins a tres dels candidats a la molt honorable presidència, hagin evidenciat, sense posar-se vermells o vermelles, que no se sabien de memòria quin era el percentatge de persones desocupades que encara hi ha a Catalunya.

Entenc la política com un servei públic per a la millora de la societat. Si vols emprendre la responsabilitat institucional màxima que el poble t’encomana, i no coneixes la realitat, i no et proposes uns objectius, i no ets capaç d’explicar -amb dades- els avenços aconseguits, difícilment podràs defensar la teva gestió. Per tant, hauràs de començar per tenir al cap els indicadors dels principals problemes que té el teu país, ja sigui l’atur, la pobresa o la violència, el poder adquisitiu, el salari mitjà, la desigualtat o les bretxes de gènere.

La campanya no ha estat comparable amb qualsevol altra d’anterior, amb governants fugits o a la presó. D’acord. No obstant això, la manca de coneixement d’una dada, tan sensible com el grau d’atur, no deixa de ser una insígnia que revela que s’ha tractat d’una campanya caracteritzada per no haver retut comptes al ciutadà de la gestió realitzada: en atur, salut, ensenyament, dependència, pobresa, desigualtat… On érem? On som?

S’han repetit fins a la sacietat els arguments sobre el trencament de la legalitat constitucional i estatuària, d’una banda, i de la repressió policial i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, per dissoldre el govern i convocar eleccions, de l’altra. El país ha quedat dividit. Això sí que ha quedat clar.

Els uns, incapaços de reconèixer els propis errors, segueixen apostant per la unilateralitat i el trencament amb un Estat que ha demostrat no ser tan fàcilment vulnerable com pensaven. Uns altres, segueixen creient que el què cal és liquidar el procès independentista i que tot ha de quedar com estava abans que aquest s’iniciés; sense fer propostes de millora per a Catalunya.

En canvi -ni dels uns ni dels altres- sóc dels que crec que estem davant d’una nova oportunitat per donar-nos camins de pacte, de reconciliació, d’estabilitat, de diàleg, de consens, de transversalitat, de progrés, de millores de finançament, de construcció del país, d’avenç per la cultura catalana. Tot això exigeix menys dogmatisme, més permeabilitat entre blocs, molta tolerància, una actitud plenament democràtica  i més proximitat entre les persones. Serà prou difícil. Però més difícil se’m fa si penso que aquestes eleccions no serveixin per formar un govern capaç d’aconseguir-ho.

Al cap i a la fi depèn de nosaltres.