Durant aquestes festes solem retrobar-nos amb moltes persones. La família, els amics, els companys -en diverses activitats-, els coneguts o els -simplement- saludats. Sens dubte és bo que així sigui. Tant se val de què es parli. El contacte humà és més necessari que mai, enmig de la fal·lera imperant per la comunicació a través de les xarxes i els missatges electrònics. És positiu veure’s. A més a més, la societat catalana viu, des de fa uns mesos, impregnada d’una gran polarització política. Amb més motiu el contacte humà resulta balsàmic.

He escoltat ahir unes paraules del president Obama, en les quals, sense parlar de política, s’ha referit a la qüestió del contacte humà, denunciant l’abús que solem fer de les xarxes socials. “El contacte cara a cara és fona­mental –ha dit–, les xarxes socials estan bé però la gent ha de reunir­-se i xerrar al pub, a l’església, al barri…”. D’acord, president. I ha afegit: “Cal aconseguir que la tecnologia alimenti la diversitat de punts de vista i la recerca d’un terreny comú”. Però, al mateix temps ha advertit dels perills de fomentar la desin­formació i de balcanització de les societats, degut a que : “La gent no­més llegeix i escolta el que coincideix amb la seva mane­ra de pensar, que d’aquesta manera se sent reforçada en comptes de qüestionada”, ha denunciat. Efectivament, només cal que entrem al facebook o a altres xarxes per comprovar-ho quotidianament.

Possiblement tot derivi d’una certa neurosi social en la que tendim més a observar-nos nosaltres mateixos que no pas a viure espontàniament. La neurosi a què em refereixo és aquesta situació en la qual: tant ets l’actor de l’escenari com l’espectador. És una idea, que recullo del filòsof i pedagog Gregorio Luri, ja que crec que encaixa perfectament en la disjuntiva entre la comunicació interpersonal, directa, cara a cara, o la presència a les xarxes socials, a la que feia referència Obama. Situacions en les que som alhora actors i espectadors.

A aquesta situació, tan postmoderna, en la que s’és simultàniament l’actor i l’espectador, ja s’hi va referir Plató i li va posar un nom. En va dir teatrocràcia. I és una forma de viure -i d’intentar dominar- en la qual estem contínuament veient com actuem. Suplantar la política, la democràcia, per la teatrocràcia, és una temptació massa a l’abast de qualsevol, amb el desplegament assolit per les tecnologies de la comunicació. Exemples en tenim a dojo cada vegada que ens connectem a les xarxes.

D’aquí ve un dels perills de balcanizació al qual tendeixen les nostres societats i al que fa referència Obama. Tanmateix, una vegada més veiem com tot està inventat. Plató, fa dos mil tres-cents anys, als seus Diàlegs sobre Les Lleis, ja va denunciar aquesta suplantació perversa de la democràcia. I, nosaltres, tan tecnològicament avançats, sense saber-ho, sovint caiem en els enganys i paranys de la teatrocràcia de les comunicacions electròniques. Com criatures  innocents.

I no solament avui, que és 28 de desembre.