Una veïna em pregunta que com em prova l’any nou, quan gairebé no he tingut temps de tastar-lo. Si bé, li responc que, com qualsevol altre, m’adono de l’augment indeturable dels preus dels serveis bàsics, com el llum, el gas o el transport, mentre continua l’estancament de salaris i pensions, molt per sota de la inflació. El govern ens diu que l’economia va més bé, però el que comprovem és que els augments de preus ens fan més pobres, en aquest feliç any nou 2018.

He anat a veure fa uns dies la darrera pel·lícula de Woody Allen en la que, una vegada més,  el director americà hi descabdella com mai la sensibilitat de l’ànima femenina de forma magistral. També he tingut ocasió de veure, al teatre, L’Hostalera, l’obra de Goldoni, en la que, la versió i direcció de Pau Carrió, ens posa damunt l’escenari la psicologia d’una dona que és l’essència de la feminitat, alegre, lliure, honesta i enginyosa.

Al cinema i al teatre, Allen i Goldoni, em confirmen el paper creatiu, sovint anònim, de la dona. Com diu l’escriptora brasilera Nélida Piñon: És raonable, afirmar que Homer, Dante, Shakespeare, Cervantes o Camões molt li deuen a la dona, coautora de les seves obres. Ho afirma en referir-se a que els narradors, en crear, necessiten de la matèria guardada en el cor femení que consisteix, diu, en les confessions fetes al llit de mort, en els dolors del part, en els sentiments universals, que solament la dona, en la seva condició de mare, amant, sofrent, sabia dictar. És en aquest sentit que Piñon considera la dona com coautora de les obres de tants homes, des d’Homer, fins a Woody Allen passant per Goldoni, afegeixo jo.

Dels inevitables recomptes de xifres, que l’any ens deixa quan finalitza, en destaco la dada esgarrifosa de les 52 dones mortes a Espanya, vuit a Catalunya, per agressions masclistes, sense parlar del cas de Diana Quer. Una dada eloqüentment sagnant sobre el caràcter masclista i agressiu de la nostra societat, que posa en evidència la necessitat d’un pacte d’Estat per a resoldre un dels greus problemes que patim. Si és que, esclar, pretenem seguir-nos definint com una societat democràtica i justa.

I Catalunya. El presumpte candidat independentista a la presidència de la Generalitat ha dit, a Brussel·les, que, amb Catalunya,  Espanya té un pollastre de collons! Potser sí, senyor Puigdemont. Del que no en tinc dubte és de que Catalunya té un problema monumental: fer un govern i que aquest ens expliqui què vol fer en la propera legislatura.

Mentre el país segueix sense resoldre tants dels seus problemes, em torno a preguntar com prova l’any i penso que, si més no, sempre tindrem un bon llibre per llegir o una obra o una pel·lícula interessant per veure.