Anormalitat i sobirania

De situacions anòmales i excepcionals per les quals han passat les sobiranies dels països, en podem trobar a cabassos si gratem una mica en la història mundial. Em referiré a dos casos concrets, ben propers geogràficament a Catalunya. Un, és el de Menorca. L’altre, es Portugal.

Com bé sabem, Menorca, pertanyent als regnes de les Espanyes, va passar, el 1713, a ser dominada per l’imperi britànic. D’acord amb el tractat d’Utrech, va romandre vinculada a aquella corona fins el 1782, any en que va ser recuperada per la corona espanyola. La debilitat de l’armada britànica,  que havia hagut de dedicar els seus esforços a sufocar i contenir la rebel·lió independentista dels territoris americans de l’imperi, després convertits en en els Estats Units d’Amèrica (EUA), permeté recuperar l’illa per a la sobirania espanyola, que aprofità aquella debilitat.

Ara, quan anem a Menorca, encara hi trobem vestigis de la dominació britànica. Des de la influència de la llengua anglesa en alguns girs i paraules de català que s’hi parla, fins a la introducció de la ginebra com a beguda tradicional de la illa: el popular gin de Menorca.

El cas de Portugal és diferent. Els regnes d’Espanya -el regne de Castella i el d’Aragó- es van repartir amb el regne de Portugal el món recentment descobert -les Amèriques-, en el famós tractat de Tordesillas (Salamanca), el 1494. D’aquí vingué, com sabem, que al Brasil es parli el portugués i a la resta de països sud-americans, el castellà.

El que molts no recorden és que, en el període que va des de 1578 fins 1640, després de la tràgica mort del rei portugués, Portugal i el seu imperi (el Brasil) van passar a pertànyer a Espanya. Cal ressaltar que, durant aquest interregne, el rei espanyol, Felip II, va conservar les autoritats brasileres i portugueses al front de l’administració per a no intervenir en decisions que afectessin la normalitat jurídica vigent. Així es va mantenir fins que Portugal recuperà la seva independència, el 1640.

En aquella unió ibèrica, que va durar seixanta anys, alguns estudiosos de les cultures portuguesa i brasilera, hi detecten una simbiosi social i lingüística que va permetre a l’elit abastir-se dels autors de llengua castellana tan importants en aquell moment com Miguel de Cervantes, Lope de Vega o Calderón de la Barca, i que van deixar una empremta profunda en la cultura brasilera fins avui.

Cap situació històrica no és comparable. De cada cas n’esdevenen efectes diferents i inesperats. Només la història permet valorar-los, a les generacions posteriors. La història ens serveix també per tocar de peus a terra.

Ara, quan Catalunya es troba en una situació anòmala, amb la Generalitat intervinguda i amb l’autogovern amb retrocés, els ciutadans es pregunten, quan de temps durarà aquesta situació i quan Catalunya serà un país amb el ple exercici dels seus drets i llibertats.

En aquest moment tothom ha expressat el seu vot. Només cal que els representants populars constitueixin el govern que permeti solucionar els problemes dels ciutadans, ampliar l’autogovern i garantir que no anirem endarrere en les garanties d’un estat democràtic i de dret.

Serà la història, quan en un futur estudiï el procès català, la que distingirà entre allò que ha quedat com senyal de progrés i d’autogovern i el que haurà quedat reduït a anècdota. A dia d’avui, amb electes a la presó o fugits del país després de proclamar la república, amb la Generalitat governada des de Madrid, i amb la inestabilitat que tot això comporta en l’àmbit econòmic i social, sembla urgent trobar el mínim comú denominador entre les forces polítiques per sortir de l’atzucac de la intervenció.

Cal governar, resoldre els problemes del ciutadans, garantir els drets polítics individuals i nacionals, millorar l’autogovern. Veurem si els polítics, als qui hem delegat amb el nostre vot el poder de fer-ho, son capaços d’avançar en aquest sentit les properes setmanes.

D’altra manera, potser més endavant, la història dirà que alguns, enlloc del vetllar pel país, es van dedicar a mirar-se el melic.