Una forma de debilitar la democràcia és la que es deriva de no redistribuir prou bé la riquesa d’un país; un mandat que per cert proclama la Constitució. O, si voleu, dit d’altra manera: la manca de justícia social té com conseqüència l’empobriment, d’una banda, i el refredament de la pràctica democràtica, per altra.

En aquesta Europa dels vint-i-vuit estats Espanya és al capdamunt en el podi de països amb més desigualtat, amb menys redistribució de la riquesa, per tant. Ens supera Bulgària, però a partir del país de Hristo Stoichkov, aquell devanter del dream team de Cruyff, ja ve situat en les primeres posicions el país que presideix un senyor anomenat M (punto) Rajoy.

Que no s’està repartint adequadament la riquesa ho veiem en el fet que, mentre el producte interior brut, la riquesa, el PIB, està creixent de l’ordre del 3 per cent anual, als pensionistes se’ls apuja el mínim legal (0,25%) quan la inflació els fa perdre directament gairebé un dos per cent del seu poder adquisitiu. Però en realitat estan perdent-hi molt més, ja que els preus de l’energia (llum, gas, transport) continuen augmentant de tal manera, que segons les previsions dels experts, en un dècada, poden perdre fins un 35% del seu poder de compra.

No només és això, repetim. Que no s’està repartint adequadament la riquesa ho veiem en el fet que les entitats socials relaten com cada cop són més els treballadors, les treballadores, les quals no poden allargar més la nòmina i acudeixen en recerca d’ajut a Caritas o organitzacions similars, per arribar a final de mes, degut a la devaluació dels salaris i a la precarietat laboral.

Més clar ho veiem encara -que no s’està repartint adequadament la riquesa- si ens atenem a la situació de les persones en atur. Solament una tercera part de les que es troben en aquesta situació cobren pel què han cotitzat per uns temps treballat i poden afrontar l’arribar a final de mes amb una situació, podríem dir, menys límit.

Una altra tercera part ja han exhaurit totes les prestacions i no ingressen ni un sol euro. I  finalment hi ha una altra tercera part que sobreviuen amb menys de cinc-cents euros mensuals, producte d’una prestació no contributiva o renda mínima d’inserció que se’ls garanteix. Aquesta és una informació, que la publica La Voz de Galicia i que la ratifica amb dades de l’Agència Tributària, que mostra que hi ha 340.000 gallecs, en aquest cas, que ingressen menys de 9.000 euros bruts a l’any (750 al mes).

La plena ocupació i la superació de les desigualtats haurien de situar-se al primer pla en els objectius de les institucions públiques. Sembla que, vistos els resultats, les nostres estiguessin massa distretes. Mentrestant, juntament amb la corrupció, aquesta diferència tan remarcada entre els ingressos dels qui més reben i els dels qui menys perceben,  va contribuint a debilitar la democràcia.

Cal canviar de rumb.