Com s’esbrava la mala llet és un llibre d’Antònia Carré-Pons (Club Editor, 2018) que va de vells. Conté vuit narracions curtes en les que hi apareixen personatges d’una certa edat. Són els que flirtegen al ball del casal de la gent gran, els vidus i vídues que fan la pròpia revolució sexual aplaçada, un pare que se sent amb la necessitat de demanar-li el cotxe al fill, els fills i els nets que cuiden -o aguanten- els pares… És un compendi de situacions, que podríem identificar si observéssim en detall el món de la gent gran que ens envolta. Antònia Carré-Pons ha estat aquesta observadora atenta que les ha expressades en unes històries de ficció que traspuen humor negre o que ens posen davant un món, de vegades surrealista, molt semblant al de la societat en la qual vivim i ho ha fet amb tota naturalitat.

Com s’esbrava la mala llet podria ser també un titular vàlid que expressaria el què ha succeït  a molts indrets de les espanyes la setmana passada. Com mai havia succeït abans, milers de persones -sobretot persones grans- han sortit als carrers de les ciutats per manifestar-se i esbravar-se contra la pèrdua de poder adquisitiu de llurs pensions. La història de cada una d’aquestes persones per viure amb dignitat depèn, en primer lloc, de disposar dels recursos suficients. De la pensió, per descomptat.

Em pregunto, mentrestant, si en aquesta reivindicació material, no hi ha també un clam de reclamació -no expressada explícitament- d’alguna mena de tendresa, de calidesa, d’abraçada entre generacions i de solidaritat que la nostra societat no els dona prou.

Algú ho haurà de respondre. I, generalment, de la classe política en podem esperar poc si es tracta de calidesa i de tendresa. Però, ves a saber. Potser serà en forma d’una gran novel·la sobre la vellesa d’aquest segle vint-i-ú que posi en relleu la seva realitat.

De moment, Antònia Carré-Pons ens hi ha apropat i ens ho hem passat bé amb els seus contes.