L’escriptora danesa Isak (Karen) Dinesen en El festí de Babette narra la història d’una petita comunitat de luterans que viu aïllada del món en un poblet de pescadors de la costa noruega seguint els principis morals estrictes del seu pastor, als quals es mantenen fidels fins i tot després de la mort del mestre, encoratjats per l’exemple de les seves dues filles. En aquest conte hi explica com un dia, les dues germanes reben una carta en què un amic de la família els demana que acullin a casa una jove francesa, Babette, que fuig d’un passat turbulent, i que, per no resultar una càrrega, podria ocupar-se de fer de minyona de la casa. Durant catorze anys, Babette treballa incansablement per les dues germanes i els fidels de la comunitat, sense suscitar mai cap queixa, fins que arriba el dia que els demana que li permetin agrair-los la seva hospitalitat oferint-los un banquet esplèndid que es converteix en l’autèntic festí que de segur no oblidaran mai… Després d’haver-se gastat la seva fortuna generosament en aquell àpat, una de les germanes l’hi diu: “Així seguiràs sent pobra tota la vida, Babette”. Al que Babette, somrient respon: “Pobra?. No, jo mai no seré pobra. Ja els he dit que sóc una gran artista. I els grans artistes, senyoretes, mai no són pobres. Nosaltres, els grans artistes, tenim una cosa de la qual la resta de la gent no en sap res.”

El relat de Dinesen, que també va ser portat al cinema, és una expressió literària extraordinària de la generositat i del què significa ser capaç d’oferir allò que cadascú sap fer més bé. M’hi ha fet pensar Josep Maria Esquirol, qui en el seu recent assaig sobre la vida humana, La penúltima bondat, tracta de la commoció, del desig, de la creació, de l’amistat, de la revolució i de l’agraïment. El filòsof hi exposa com “els gestos de la generositat connecten secretament amb els actes més excepcionals”. Ens mostra com: “Els gestos amables ja tenen d’entrada la virtut d’excloure els seus oposats: l’abraçada allunya el temor; la mà oberta, l’odi; arronsar les espatlles, el fanatisme; el massatge, el dolor; les carícies, el plor; l’arqueig de celles allunya el mal humor i obre la simpatia; el somriure endolceix l’aire que es respira; la humilitat en la mirada deixa parlar l’altre.”

A Babette, quan per agrair-li el seu gest, les germanes li diuen: “No hauries hagut de renunciar a tot el que tenies per nosaltres”. Ella respon: “Per vostès?. No. Ho he fet per mi mateixa”.

Em pregunto com és que d’autenticitat i de generositat en sé tan poca cosa. Si més no, tant aquesta novel·la curta com l’assaig m’hi han fet pensar.