Dissabte de Glòria. Com que feia pocs dies que havia estat el meu sant, dissabte passat em van regalar la novel·la d’Eva Baltasar, Permagel, acabada de sortir de la impremta a començaments de mes. Me la vaig posar a la bossa amb intenció de començar-la a llegir en el breu viatge que vaig fer per terres franceses. Però no hi va haver ni un moment per dedicar-lo a la lectura. Salvat l’escull del tall de l’autopista amb el que ens van obsequiar els CDR, vam arribar al Rosselló prenent la carretera nacional. Vam continuar cap al Llenguadoc, en una visita excel·lentment aprofitada i sense descans. De manera que no va ser fins ahir, divendres sant, que em vaig posar a llegir Permagel. No tenia cap referència del llibre ni de l’autora.  Allò de bo que té un regal és que arribes a una autora sense coneixements previs, encara que també penses: potser no m’agradarà. Però tan va ser començar com no parar de llegir fins que vaig haver acabat. Un divendres lector, doncs. El que m’ha agradat de la novel·la d’Eva Baltasar ha estat com ha sabut convertir en narració literària els records i somnis de la protagonista. El text, és la primera novel·la d’aquesta poetessa, et fa accedir acceleradament a un món on la passió pel sexe és combinada amb els records. I d’aquests trossos de vida n’extreu també reflexions contundents, com ho és la referida a la valentia de: viure el què sigui i viure-ho amb sentit. Davant de qüestions com el sexe, la maternitat, el lesbianisme, la mort, el suïcidi…, ens posa en contacte gairebé físic amb unes situacions que transformen la nostra manera de veure-les per la seva proximitat i contundència. Potser per això amb  Permagel ens fa l’efecte que se’ns desfà una duríssima capa de gel que portem a dins.