Demà es comptaran per milions els espectadors que veuran si la selecció espanyola és capaç de batre els russos al campionat mundial de futbol a Moscou. Fa uns vuit dies, el 21 de juny, es van complir 54 anys del celebrat gol que Marcelino va fer a Rússia a l’Eurocopa de 1964 (aleshores la URSS) i que va servir al règim dictatorial com a metàfora esportiva de que la victòria sobre la potència comunista era possible. Vaig veure aquell partit en un dels pocs televisors, en blanc i negre, que hi havia al poble, a casa d’un bon amic d’infantesa. La televisió en aquell temps informava ben poc del què passava al país.

Avui es compleixen 60 anys de que l’Estat espanyol va signar la pau de la guerra d’Ifni, una guerra oblidada,  en la que hi van perdre la vida centenars de soldats i de la qual se’n va parlar ben poc degut a que el règim de Franco la va censurar totalment.  Ifni era un territori situat al sud d’Agadir (Marroc), pertanyent a Espanya, que després d’aquella guerra perduda, que finalitzava oficialment tal dia com avui, un 30 de juny, de 1958, es volgué convertir en província espanyola, fins que es va retrocedir al Marroc definitivament l’any 1969. Recordo haver visitat Sidi-Ifni, el 1986, i observar-hi encara diversos rètols en castellà com els de la Pensión Suerte Loca i el del Banco Exterior de España.

Se n’ha sabut ben poc d’aquella guerra, una guerra silenciada. L’escriptor Xosé Maria Gómez Vilabella, testimoni dels fets, relata a Cacería de ciclóstomos en Ifni (1991, en gallec), com els morts no van passar “ni tant sols per les glòries funeràries, llevat que així es vulgui anomenar al centenar i escaig de vulgars caixes de zenc que l’any 69 van evacuar els herois d’aquell cementiri transitori, els 119 herois localitzats…”. D’un “altre centenar de despareguts”,  diu Gómez Vilabella, “algun s’hauria reencarnat en xacal o en guepard”, fent ús de la retranca gallega. Més de dos-cents morts, per tant, dels quals ben poca cosa en vam saber.

Pendent de l’Espanya-Rússia de futbol de demà, mentrestant em pregunto quantes guerres hi està havent ara mateix arreu del món que, com les de Síria, Iemen, Afganistan o el Congo, ens són censurades  i quantes persones hi deuen estar morint o essent ferides mentre ens distreuen les competicions esportives. Si no ho sabem, no és perquè no hi hagi suficients canals de comunicació, sinó per causa de la manipulació de la informació.

Els múltiples mitjans que ofereixen aquests dies la informació sobre el millor futbol mundial ho posen en relleu i fan palès el dèficit de l’autèntic periodisme de recerca  respecte a la informació d’entreteniment, així com el control  que els poders polítics i els interessos econòmics encara exerceixen sobre tants mitjans de comunicació.