Recentment he descobert que em resulta molt pràctic pagar amb el telèfon mòbil. Els pagaments quotidians. El cafè, l’entrepà, la fruita, la carn, el pa… Ho trobo fantàstic. Prems un botó, poses el mòbil damunt la maquineta, sense contacte físic. I ja està. Se’t carrega a la targeta del teu compte. Et queda perfectament registrat el què has adquirit i on. No has de treure el moneder. No has de tocar bitllets, ni monedes. No t’han de tornar canvi. No cal que et donin el resguard, si no el vols. És un sistema de pagament segur. M’hi estic aficionant tant, que trec molts menys diners del caixer automàtic.

Està clar també que si algú tingués accés al meu compte podria dibuixar un retrat robot molt exacte de quins costums tinc, on vaig a comprar, què compro, per on em moc, amb quina freqüència… i una infinitat de dades personals més que podria deduir.

Afortunadament la llei em protegeix perquè tot això no passi. Però sempre queda el dubte si si la llei es compleix. Un dia vaig anar a una Caixa de la qual sóc client i la dependenta em va dir: “Veig en el seu compte que vostè no té assegurança de… (no sé què)”. “Volem oferir-li’n una que li anirà molt bé”. Em vaig quedar esglaiat. Li vaig contestar que si tenia o no aquella assegurança m’ho havia de preguntar a mi. No, utilitzar les meves dades, que són confidencials. Més endavant em vaig fer l’assegurança.  En una altra empresa.

No fa gaire vaig haver de demanar que se’m demanés permís abans de gravar una sessió d’un consell municipal de participació al qual acudeixo i que s’explicités que la gravació seria únicament per facilitar la redacció de l’acta preceptiva. I que, un cop aprovada l’acta, s’esborraria. Em va costar déu i ajut. Fins i tot se’m va dir que fos jo qui demostrés si s’havien utilitzat les gravacions d’aquells consells alguna vegada. Sabia, per cert, que sí s’havíen utilitzat,  que alguna d’aquelles gravacions s’havia anat escoltant de despatx en despatx, però era difícil de demostrar-ho.

Els usuaris tenim el dret de conèixer qui i com està tractant les nostres dades personals, amb la possibilitat de ser nosaltres els qui prenguem la decissió al respecte. És el dret d’autodeterminació informativa. Està recollit en la Carta de Drets fonaments dels ciutadans europeus, i recentment ha entrat en vigor amb l’aprovació del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD).

A partir d’ara les empreses i administracions públiques hauran de demanar consentiment exprés i específic al ciutadà per a cada finalitat o ús de les dades. A més, solament podran tractar les dades imprescindibles i únicament seran guardades per la finalitat pròpia per la qual es tracten, informant sobre el termini de conservació associat. En definitiva, si una organizació no pot demostrar que té el consentiment exprés del titular per a aquest fi i ús concret, serà millor que no els usi o que les esborri. L’Agència de Protecció de Dades li demanarà la documentació, si l’inspecciona, i les sancions que li poden caure seran molt elevades.

Sabent els drets que m’assisteixen, em sento més còmode quan pago apropant el telèfon mòbil. I, quan torni a la reunió del consell assessor del meu ajuntament, espero no haver de fer-los notar que m’empara la llei, si no que, des d’ara, ja estaran actuant motu proprio com a ciutadans europeus. Respectant el dret d’autodeterminació informativa.