El compromís amb la salut

La notícia de la mort d’un conegut m’ha colpit. En Xavier era relativament jove. Tenia 59 anys. La causa, un càncer de pulmó galopant a tot drap. Era fumador empedreït. Per descomptat, no l’hem pas de culpar de la seva desgràcia. El tabaquisme és una malatia social. Una addicció. Ens la trasmeten els nostres familiars o amics. Els seus efectes són terribles. Ho sabem. En Xavier tenia una esperança de vida de 81 anys, estadísticament. En va deixar de viure 22. Així és com es calculen els anys de vida perduts en els estudis sobre salut.

Una enquesta publicada fa poc estima que a Espanya el tabaquisme ha estat responsable de més d’un milió d’anys de vida perduts (1,15M) el 2016. Principalment degut a a tumors malignes, patologies cardiovasculars i malalties respiratòries cròniques. 

A continuació ens diu que les causes de mort més freqüents han estat el consum d’alcohol i drogues (culpable de 970.000 anys perduts), la pressió arterial alta (960.000) i l’índex de massa corporal elevat (913.000). Aquests han estat els factors de risc principals diu l’estudi, publicat a la revista Medicina Clínica. Conclou que hi ha 17 factors de risc que han restat 7,15 milions d’anys de vida amb salut als espanyols el 2016.

La dieta inadequada —baixa en fibra o elevada en greixos insaturats, per exemple— ha estat responsable de 830.000 anys perduts. Entre els factors de risc amb major freqüència també hi figuren el sucre en sang (615.000 anys perduts), el colesterol alt (385.000), els riscos ocupacionals (360.000), la insuficiència renal (271.000), la contaminación de l’aire (188.000) i la baixa activitat física (132.000). 

Probablement, qualsevol de les persones que hagi perdut la vida a causa dels factors esmentats, ens hauria dit que no li parlessim d’estadístiques. Probablement, ens hauria demanat què és el que hauríem pogut fer junts per solucionar el seu problema de salut o si més no per alleugerir-lo. 

Probablement, si encara hi ha tant de fracàs en la promoció de la salut, com demostra aquest estudi, és perquè l’enfoc de les autoritats sanitàries vers un compromís personal amb la promoció de la salut, resulta encara molt insuficient.

Indubtablement s’han fet progressos.  En la lluita contra el tabaquisme, els accidents de trànsit, en favor de l’alimentació sana, contra el sedentarisme, per la reducció de l’alcoholisme i la drogoaddicció i d’altres. Amb mesures legals, campanyes publicitàries i accions educatives diverses. Però no n’hi ha prou.

Cal reconèixer que no hem avançat prou en la capacitació ètica, relacional i cultural necessàries del personal sanitari i sobretot de la resta de la societat. És necessari acompanyar i ajudar els qui pateixen aquestes malalties (tabaquisme, diabetis, pressió alta, etc). Hem de poder ajudar-los a superar-les a temps, mitjançant mesures i programes de recolzament a l’adopció de conductes personals més sanes,  menys perilloses o, en d’altres casos, que ajudin a portar amb menys sofriment la malaltia, com en el càncer.

Dissortadament, la mort d’en Xavier m’ha servit de crida per saber que hem de continuar insistint en el compromís ètic, cultural i relacional amb la salut. Una adequada actuació del sistema assistencial de medicina ja se li suposa. Com el valor al soldat. Però manquen mesures d’ajut personal als afectats.

Aquest ajut necessari, exigeix el compromís social amb una cultura diferent de la promoció de la salut que posi més èmfasi en donar el suport necessari als qui pateixen per aquestes causes, que tants anys de vida fan perdre, a sortir-se’n més bé o a sortir-se’n del tot, en el millor dels casos.