Com els deia, dissabte passat vaig anar al Vot de poble a sant Domingo, a Argentona. I els puc avançar que de cerimònia laica, res de res. El laicisme del consistori local consisteix a que l’alcalde (de la CUP, en coalició amb ERC i ICV) en el decurs de la missa solemne, oferiex el ciri votiu al copatró de la vila, continuant una tradició centenària. 

Després de la missa s’adreça, acompanyat d’una àmplia representació clerical, fins la font del sant i torna a fer el vot de poble, en la versió que se suposava que havia de ser “laica”, fent referència al sant i al seu miracle. De fet el discurs es va convertir en una lloança del dit referèndum de l’u d’octubre de 2017 i va engegar una manifestació “espontània” en favor de la llibertat dels polítics independentistes en presó o “absents”, per emprar el terme preferit per l’advocat Cuevillas. 

Més enllà de que diversos actes de festa major es convertissin en plataformes de la minoria independentista i més enllà de com el poble vulgui continuar una tradició popular, el que els representants municipals puguin afirmar olímpicament que actuen de forma laica i que ho facin des de la religió catòlica, és una prova més del que triomfa com si res en el moment present. 

Amb tots els respectes a l’opció personal de cadascú, en tant que autoritats públiques no es pot alhora voler repicar i anar a la processó. Els ciutadans tenen el dret d’exigir als representants polítics que mostrin coherència amb les proposicions laiques que van adoptar. No és una qüestió d’opinions, sinó que són els fets els que parlen.

Algú que delibradament enuncia que és oficialment laic sense dur-ho a la pràctica,  o que prescindeix de com són realment les coses de les quals parla, se’l podrà prendre per un mentider, un xarlatà o un embaucador. I ho lamentaríem.

Aquesta pràctica –com digué Harry G. Frankfurt, en llurs estudis ètico-filosòfics sobre la veritat– només té de positiu que, per reacció, posa en guàrdia la població per tal d’estar disposada “a fomentar en la societat una sòlida i estable preferència envers les creences vertaderes sobre la ignorància, l’error, el dubte i la manipulació”.

Esperem que així sigui, especialment  en aquells que ens solen alliçonar dient-nos que   “la veritat és sempre revolucionària”.