En un article que l’escriptor i historiador Josep Puig Pla dedica a Maria Aurèlia Capmany, publicat a la revista Fonts d’Argentona, l’autor recorda l’experiència d’aquesta dona al seu pas  per l’Institut Escola, on, de ben jove, hi rebé una educació moderna, basada en “la coeducació, oberta a la natura i en valors democràtics, republicans i catalanistes”.

Explica Puig Pla que, al cap d’uns anys, la qui va ser “novel·lista, feminista, socialista, vital, transgressora”, va comentar al seu antic professor, Solé Sabarís, que els havíen preparat “per a un món que no va existir”. Al que ell li respongué: “No. Però us vam ensenyar com s’havia de fer perquè existís”.

Mentre commemorem el centenari de la prolífica escriptora, articulista i dramaturga, a qui li van ensenyar com s’havia de fer per que existís un món que, en la seva joventut, no existia, he trobat ressons d’aquells ensenyaments i d’uns mateixos ideals, en els plantejaments de Masha Gessen.

Masha Gessen és la periodista i activista ruso-americana, a la que vam poder escoltar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en la conferència que va pronunciar en motiu del Dia Orwell, i on va reivindicar la imaginació com a eina necessària per revivificar l’ideal de la democràcia i per contrarestar els embats del totalitarisme. L’escriptora  –autora de El futuro es historia. Rusia y el regreso del totalitarismo—  ens deia que: “La tasca dels escriptors, ara mateix, és descriure allò que encara no veiem. O allò que veiem, però que encara no podem descriure”.

Exposava Gessen que: “Hem de trobar una manera de descriure el món on les persones són valorades, no per allò que produeixen, sino per allò que són.  On la dignitat no sigui un estat precari”.  Ens encoratjava a “Trobar una manera de descriure la igualtat econòmica i social com a valor central d’un món on la desigualtat, per tant, minva i desapareix”. Ens proposava de “Descriure la felicitat com a bé públic”. O, que partissim de la base de que potser “Els estats nació no són els que es pressuposa que són”. Afirmacions totes elles, de ben segur necessàries per aprendre a contruir un món que ara no existeix.

La vivència de l’escriptora catalana, recollida en el valuós article referit, m’ha portat a veure-hi un paral·lelisme entre la qui ens demana “reivindicar la imaginació com a eina necessària per revivificar l’ideal de societat que volem construir” i l’obra de Maria Aurèlia Capmany que va aprendre, i amb la els seus escrits i trajectòria ens va ensenyar contínuament, com s’havia de fer perquè existís un món que no existia.

I és que, tal com va concloure el seu discurs l’escriptora ara americana, haurem de convenir que : “La manera en que són les coses, no és la manera en que han estat sempre les coses”. Ni ara, ni fa cent anys.