L’home va escoltar el so llunyà dels quatre quarts i, de seguit, les campanades de les dotze. Va pensar que aquelles ones sonores l’entrellaçaven amb tots els seus veïns,  els qui sentien, potser vagament, el repicar del mateix campanar. En aquell moment de l’estiu es  va adonar que acabava una etapa en aquella vila d’un sol campanar on els darrers mesos hi havia trenat pensaments, cossos i paisatges.

– “És una cosa maca tenir un campanar”, va dir-li ella, abans de fer-li una reflexió poètica que sovint recordava. Va prendre el llibre i, amb la seva veu dolça i el to pausat, el va començar a llegir:

– Ningú no és una illa, complet en si mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n’emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu.

En escoltar les paraules de John Donne, l’home va sentir una esgarrifança. Se li humitejaren els ulls. El cor li va fer saber que aquell moment era únic. Mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu, es va repetir. I immediatament va arrencar a plorar. Ella, en veu baixa, va continuar llegint.

Més tard, tots dos es van trobar en una profunda abraçada. Van sentir una gran pau.