Arribades aquestes dates, en que les nits s’adornen dels fugaços Perseids, alguns estius he tingut l’ocasió de poder veure una considerable “pluja d’estels”. Això s’ha produït quan he estat en una zona poc poblada, lluny de nuclis urbans, on la contemplació del cel és habitualment una joia i s’hi poden distingir amb claredat meridiana les diferents constel·lacions i apreciar-hi el gruix endreçat de la Via Làctia, que assenyala, des de segles i segles, la direcció del camí de Sant Jaume als pelegrins. En aquelles condicions els Perseids són un espectacle natural,  del que en procuro gaudir, tombant-me cara al cel en les nits de lluna nova d’agost, i deixant que els ulls s’acostumin a la foscor. Fins que, al cap d’una estona, s’apareix un estel fugaç. Ara, un altre. I un altre…

Aquests darrers dies també ho he intentat i algun n’he vist d’aquests meteors que tradicionalment anomenem llàgrimes de sant Llorenç. Però el cert és que, des del terrat de casa meva –que és a 25 minuts de Barcelona, segons l’anunci d’un hotel local i a prop de l’aeroport internacional–  el que més he observat ha estat una freqüència inusitada d’avions que simultàniament travessen el cel i fan remor. Alhora, l’observació pausada et fa adonar del reflex, cada vegada més gran, de presència lumínica que envaeix les nits al voltant de la connurbació de la gran ciutat. Ve’t aquí que, com en un conte, la preuada foscor de la nit i la sensació íntima de prendre contacte amb l’infinit, se’ns ha fos. Caldrà, per tant, retornar allà on la contaminació lumínica encara no hi ha arribat, per disfrutar dels astres. Aquells que ens parlen de la nostra petitesa. I, de la nostra relativa fugacitat.

En l’intent de mirar-los, enguany m’he sentit una mica enlluernat!