Per què? Per què no s’han trobat encara les despulles de Federico García Lorca? Per què no s’ha aconseguit rescatar-les?  Si, com ha explicat l’historiador Ian Gibson, els seus ossos estarien ben localitzats sota un pam de ciment, al costat d’una font, en el Parc García Lorca de Granada?

El mateix Gibson — en diferents mitjans– es refereix al dictador Franco. Quan se l’hi esmenta el seu proper desenterrament, diu que és “L’assassí espanyol més gran de tots els temps, no un caigut: Fora d’aquell mausoleu, ara mateix! Quina vergonya per a Espanya: Lorca és el desaparegut més famós del món! El més estimat i plorat de tots els desapareguts… Quina vergonya per a Espanya!”.

Quan sabem massa bé on són i quin tracte han tingut fins ara les despulles del “més gran assassí”, mentre les restes mortals de “el desaparegut més plorat del món”, ni tan sols s’estan buscant prou, el fet ens expressa molt del moment en el que som. Tot i que, després de tants anys, el govern espanyol està bellugant la qüestió, ens preguntem de nou per què som on som?

Com va dir el poeta Mark Strand, “Per què és la pregunta que ens fem una i altra vegada”, “Per què som aquí i no allà? Per què jo sóc jo? Per què no sóc un peix de colors en l’aquari d’un restaurant dels afores de Des Moines?”  Sempre hi ha un per què a fer-nos.

El nord-americà i premi Pulitzer, deia també, a Sobre nada, que “Quan llegim poesia, durant aqueixos breus moments d’abstracció, la idea de la mort sembla indolora, fins i tot bella”.  No sé si quan va escriure això pensava en Lorca, de qui en va ser admirador, però la mort per assassinat del poeta granadí ens continuarà dolguen mentre no es doni un digne enterrament a les seves restes mortals i no rebin el reconeixement que els correspon. Com a tots els altres desapareguts víctimes del franquisme.