Llegint L’arrenca-cors, la novel·la que Boris Vian va publicar el 1953 i que ha editat en català el Club Editor el mes de juny, hom hi gaudeix de l’excel·lent traducció que n’ha fet en Joan-Lluís Lluís. 

Que a la coberta d’un llibre hi vingui el nom de l’autor, el títol, i -tot seguit-, com en aquest cas, l’expressió “traduït per Joan-Lluís Lluís”,  és un senyal de la importància que l’editor està donant a la figura del traductor.

Per fi s’està fent justícia als traductors, a les traductores, reconeixent-els la importància de la seva tasca, després de molts anys en els que aquesta autoria quedava relegada en algun racó de la pàgina de crèdits.

És clar que en el món de la traducció hi ha hagut de tot. N’hi ha, fins hi tot, que han partit de traduccions anteriors i n’han fet una nova versió, sense anar ni tant sols a l’original. Hi ha hagut qui ha pensat que una traducció li havia de recordar al lector que el que llegia era millor en la llengua original. Hi ha hagut traductors que s’han pensat que les traduccions havien de ser literals paraula per paraula, sense el caràcter ni el sentiment que li dona l’autor. Hi ha hagut de tot.

Afortunadament, hi ha qui practica la traducció assumint la transformació del llenguatge personal de l’escriptor al llenguatge personal del qui el tradueix, després d’haver estudiat a fons l’anterior.

Llegint L’arrenca-cors he tingut la impressió de que la seva traducció no solament no grinyolava, sinó que, ans al contrari,  m’aribava perfectament en la meva llengua un dels clàssics de la literatura francesa del segle XX, amb tot el seu altíssim valor literari d’obra mestra. O això és el que m’ha semblat.