Què volen que els digui! Els mecàgumdeus de l’actor Willy Toledo no em fan ni fred ni calor. És més, crec que no responen gens a l’art de renegar.  Al meu entendre, un bon renec ha de ser un acte creatiu en el que, el qui renega es va enfurismant i va pujant de to, mentre va component la lletra, cada vegada nova i diferent del renec, i, renec rere renec, va creant el seu propi repertori. És un art que s’ha perdut. 

Sovint recordo que, en la meva infantesa, un cafeter del poble resultava tot un espectacle, gratuït, sentir-lo renegar. Enrieuvos-en de les obres poètiques d’en Joan Brossa! Sentir el vell Llampec -que així li dèiem al cafeter- com renegava era un espectacle digne d’haver estat recollit literàriament. El recordo com anava aixecant la veu, a poc a poc, fins que acabava cridant: Així baixéssin setanta cenalles de p… amb Maria Santíssima i els àngels de déu! o Mecàgum els claus de la tapadora de la cagadora de Cristo i la mare que els va parir..!  L’home improvisava creacions escatològiques amb les calces de Maria Santíssima o amb la vara dreta de Sant Josep i la marededeu, segons el dia, el moment i els motius de l’emprenyamenta que l’inspirava.

Que un mecagoendios, com el de Willy Toledo, acapari tants minuts de televisió, més aviat em decepciona. El vell Llampec hauria tingut avui un reality propi. No me’n cap cap dubte. Com no em cap cap dubte de que era un bon home, tot i amb el seu costum de renegar. Era d’un altre temps; un temps en el que els poetes, com Josep Maria de Sagarra, eren capaços de compondre poesies satíriques, com la que va dedicar a Fra Rupert, amb les que, qui les escoltava es feia un tip de riure, com jo m’enriolava escoltant el vell Llampec. No em passa el mateix amb l’actor madrileny, per això avui els vull recordar aquell Sagarra, per que ens retorni  el sentit de l’humor: 

Fra Rupert, de les dames predilecte,  / menoret d’aparell extraordinari,  / puja a la trona amb el ninot erecte  / i com aquell que va a passar el rosari,  / sense gota ni mica de respecte  / als vots del venerable escapulari,  mostrant, impúdic, el que té entre cames  / excita la lascívia de les dames.  

I amb veu entre baríton i tenor  / canta Rupert, l’impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m’avinc  / a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons  / com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites  / com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics  / com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo  / com els del Pare Camilo.

Se’ls podria portar amb palmes  / com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,  / com els tenen els Hermanos.

Ni plens d’innoble mengia  / com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes  / com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia  / com els de l’Escola Pia.

No són els grans de rosaris  / que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be  / dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m’hi arrapa  / com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans  / com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers  / com els d’altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris  / d’altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents  / com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis  / com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans  / com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes  / dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú  /com els frares de Sant Bru.

 Se’m poden contrapuntar  / amb tots els sants de l’Altar.

No se’m poden tornar enrera  / com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau  / com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir  / com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs  / com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros  / com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat  / dels collons de Sant Bernat.

No m’arriben fins al cul  / com a Vicenç de Paül.

No m’escalden la titola  / com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga  / com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi  /que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert  / com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,  / cinc-cents dies d’indulgència.  

La que en copsi la grandària,  / fins indulgència plenària.  

I el cul que no els és rebel  /anirà del llit al cel.

No té l’Església Romana  / cosa més noble i més sana,  / ni té l’Orde Caputxina / peça més pulcra i més fina,  / disposada a tot servei  / Ad Majorem Gloria Dei.