Un dia d’aquests els jubilats ingressaran la paga doble de Nadal. Els economistes tornaran a parlar de la reducció dels fons de reserva per pagar-la i de les reformes que cal abordar per dotar de sostenibilitat el sistema. Mentrestant els governants faran la viu-viu i diran que encara hi ha marge. Però no hi ha dubte que les pensions és un dels grans assumptes de fons que haurà d’abordar el proper govern.

La despesa total en pensions de jubilació estrictament ha augmentat, entre el 2008 i el 2019, el 68% havent passat dels 57.000 milions d’euros als 97.000 milions d’euros. El nombre de pensionistes ha crescut el 21%  que han passat de 4,9 milions fins a 6 milions. El  creixement de la pensió mitjana ha estat del 39% que de 822 euros a pujat a 1.141 euros. 

Dues terceres parts de l’augment de la despesa corrent de les administracions públiques de l’última dècada corresponen a pensions de jubilació. És la partida pública que més ha augmentat, sense comparació. Els analistes econòmics asseguren que, vista la insuficiència dels ingressos, i malgrat la recuperació de l’ocupació, cal recórrer al fons de reserva, en un import a l’entorn de vint mil milions anuals. Definitivament, estem enfront d’un sistema insostenible. Vet aquí el dilema.

Un dels assumptes que caldrà abordar és que aquelles pensions no contributives (viduïtat, acció social) passin a ser finançades pels pressupostos de l’Estat en lloc dels de la Seguretat Social. Els pensionistes, d’altra banda,  reivindiquen la revalorització automàtica de la prestació, en funció de l’increment del cost de la vida.

L’escenari dels propers anys és per tant d’un creixement imparable de la nòmina de jubilats -els nascuts durant el baby boom– i d’un allargament de l’esperança de vida. El país requereix sens falta, d’importants reformes que permetin la creació de nous llocs de treball i l’increment de la productivitat, la gran assignatura pendent de la nostra economia, en relació a les mitjanes europees.

Si el país no gaudeix d’estabilitat, i si els propers governs no són capaços de generar ocupació i de millorar la productivitat, resulta inevitable pensar que el futur passarà per la reducció de la pensió mitjana i per l’allargament de la vida laboral, postergant l’edat de jubilació.

Si pensem en que cal revaloritzar automàticament les pensions, hem de tenir en compte alhora factors com l’augment de l’esperança de vida, la insuficiència fiscal espanyola -allunyada de la mitjana europea- i el necessari creixement de la productivitat. Són factors que van estretament lligats. No ens enganyem.