Mascaretes fora, que ja és estiu!, sembla que ens diguin les autoritats, ara que deixarà de ser obligatòria en exteriors. Serà com treure’ns una cotilla que ens apretava després de tants mesos de pandèmia.

Amb la covid-19 hem viscut una tragèdia col·lectiva que ha afectat la nostra salut mental, si bé, certament, la majoria de la població ens hem adaptat a situacions estressants, sense que haguem desplegat patologies greus. Així ho acrediten estudis i investigacions. 

Alguns d’aquests estudis (Universitats de Connecticut a EUA i de Sheffield en RU) conclouen que durant el pitjor moment de la pandèmia, la població, lògicament, “va experimentar alts nivells d’ansietat, estrés i tristesa”. Aquests nivells han anat disminuint a mesura que la situació va millorant. Els estudis també suggereixen que els grups més afectats són els adolescents i joves, les persones amb malalties mentals prèvies i les classes socials més desfavorides.

Val a dir que els alts nivells d’ansietat i d’estrés viscuts durant la pandèmia han portat a molts ciutadans a buscar ajut psicològic. Això ha posat de nou a la intempèrie que el sistema públic de salut mental al nostre país es troba, com aquelles finques dels terratinents, en un estat “manifiestamente mejorable”. 

Alhora cal recordar però alguns índex sobre el nostre grau de salut mental. No oblidem que, ja abans de març de 2020, se suïcidaven a Espanya una mitjana de deu persones al dia i l’ansietat i els trastorns depressius estaven a l’alça, mentre que el consum d’ansiolítics era dels més alts d’Europa.

Si, com se sol dir, “tota crisi comporta oportunitats”, benvingut sigui el nou temps després de la pandèmia per abordar les necessitats de l’atenció en salut mental. Ens cal un pla de prevenció dels suïcidis i, en definitiva, de prevenció i tractament dels trastorns mentals, que, com se sap, són fenòmens amb causes biològiques, psicològiques i socials i per tant d’una gran complexitat, que seria llarg de detallar.

Per comprendre les necessitats de tantes persones que han patit crisis de salut mental i per aproximar-nos a la realitat d’una persona que n’ha sofert i se n’ha sortit, la literatura pot ser un camí extraordinari. La ficció podria ser el que més ens apropés a una realitat particular. Recentment m’ha estat prou útil i he gaudit molt amb la lectura de la novel·la de Raquel Picolo, que porta per títol Art Brut, publicada per Voliana Edicions (Argentona, abril 2021). 

Raquel Picolo es una escriptora pallaresa que viu a Vilassar de Mar. Art brut és la seva primera novel·la. Com ens diu ella mateixa: “Neix d’una experiència personal en l’àmbit de la salut mental, i amb la qual espero ajudar a altres persones”. En el seu llibre ens parla de l’art com una eina potent de superació i creixement, sobretot en les persones afectades per diagnòstics de salut mental, que són un percentatge important de la societat.

L’Ares, la protagonista de la novel·la, escriu un diari per al seu fill, Víctor, que està ingressat en un centre de desintoxicació. Un diari, que comença l’1 d’agost de 2019 i acaba l’1 de setembre de 2019. En paral·lel, l’Ares, que de jove també va haver d’ingressar en un centre per problemes de salut mental, evoca els seus anys de lluita per trobar el seu lloc al món, amb un diagnòstic psiquiàtric.

Art brut és una obra, d’una excel·lent factura literària, que m’ha colpit profundament i que crec que apropa el lector a una reflexió íntima i profunda de la pròpia existència.

L’acceptació i l’explicació de les crisis personals -com ho fa Ares al seu fill Víctor- són una part fonamental de l’itinerari vital del personatge. Com a lector, crec que esdevenen, en la ficció, i de ben segur a la realitat, la columna que vertebra les decisions més importants preses a la vida de cadascú.

Una novel·la que, a qui estigui interessat en la salut mental i en les seves crisis, li resultarà potent, propera i alliberadora.