DISSABTE, 30 D’ABRIL DE 2022

La Catalunya dels propers cinquanta anys no sabem si serà rica i plena com proclama l’himne nacional. Les previsions oficials que cada cinc anys fa l’Indescat sobre factors com la natalitat, l’esperança de vida i els fluxos migratoris, tots ells relacionats amb les perspectives socioeconòmiques, prefiguren una Catalunya amb un ídex de dependència molt negatiu, necessitada de saldos migratoris importants i amb una caiguda de la natalitat i de l’índex de fecunditat amb el fanalet vermell d’Europa. 

Revertir les qüestions estructurals que porten a una situació tan delicada i corregir els efectes d’aquestes tendències demogràfiques, hauria de ser una prioritat del govern de la Generalitat si la seva preocupació és la del progrés social.

Catalunya guanyaria els propers cinquanta anys, un milió d’habitants. El 2071, en tindria 8,7 milions. Però continuaria el desequilibri territorial, l’augment de l’índex de dependència i la caiguda de la natalitat. L’augment de població es concentrarà en les comarques centrals del litoral, ja les més poblades. Les comarques del sud, ponent i nord-pirinenques patiran el buidament, amb la pèrdua de serveis i d’oportunitats que comporta.

L’index de dependència, que mesura el nombre de persones de més de 65 anys per cada 100 persones d’entre 15 i 64 anys (els que estan en edat productiva) es dispara. El 2021 era de 28,4; el 2050, serà de 49,6.  Un envelliment de la població galopant que exigeix un replantejament urgent de l’atenció a la dependència.

Els naixements, que ara són de 57.000, augmentarien fins a 70.000, el 2040. Però no compensarien la mortalitat. Creixement vegetatiu, negatiu, per tant. Només l’arribada de 100.000 immigrants cada any, compensaria el desequilibri, segons l’Indescat. La caiguda de la natalitat s’està convertint en estructural. El 1975 l’edat mitjana en la que les dones tenien el primer fill era als 25 anys, mentre que ara es als 31. I el que és més significatiu: la taxa de fecunditat, que era de 2,77 fills, ara és d’1,2; a la cua d’Europa i del món.

Anem, doncs, cap a una Catalunya més dependent, amb menys fecunditat i amb major desequilibri territorial. Si les transformacions estructurals que calen per revertir-ho no hi posen remei.