DISSABTE, 18 DE JUNY DE 2022

Era a començaments dels anys setanta quan vaig escoltar per primer cop la Maria del Mar Bonet cantant aquella cançó que deia: Aigo, vos demanam, aigo / I vós, Senyor, mos dau vent / I mos girau ses espatlles / I fais com qui no mos sent… Era un concert (en deiem ‘recital’), a Argentona.

Curiosament, el Museu del Càntir de la localitat, presenta aquests dies a Madrid alguns dels càntirs originals que ha vingut promovent els darrers anys, obres dels dissenyadors Quim Larrea, Ricard Milà, Oscar Tusquets o André Ricard, en l’exposició Dulce Agua que té lloc a la capital espanyola. Val a dir també que Carme Pinós, l’autora del càntir del 2022 d’Argentona, ha rebut recentment el Premi Nacional d’Arquitectura.

La mostra de càntirs expressament dissenyats, promoguts per Argentona, forma part d’una aportació per a fomentar l’ús adequat de l’aigua. Un conjunt de treballs per afrontar-ne el repte de l’escassedat.

Efectivament. Dulce Agua vol fer-nos visibles dissenys i models que permetin el bon ús d’aquest bé tan preciós. Alhora, vol cridar l’atenció sobre alguns excessos i mostrar-nos-en alternatives. Posa de relleu exemples, com és que “es gasten 7.500 litres d’aigua per fabricar uns pantalons texans determinats”.

I és que, tal com proclama Nacions Unides, l’aigua és un dret i no un privilegi. Tanmateix, només el 2,5% de l’aigua del planeta no és salada i una bona part d’aquesta resulta de difícil accés. S’estima que fins a 3.500 milions de persones podrien estar patint escassedat d’aigua en l’any 2025.

D’altra banda, el nostre país està cada vegada més amenaçat per la desertificació. Els sòls són més àrids i les sequeres són més agudes i recurrents. Aquests fenòmens faciliten la degradació del territori, a base d’erosió, salinització i degeneració de l’aigua, tal com recull l’Esborrany de l’Estratègia nacional contra la Desertificació (2021): “La salinització dels sòls és un dels problemes més preocupants”, diu. També recalca que: “Els períodes de sequera meteorològica s’han anat accentuat al llarg dels anys, tant en freqüència com en intensitat”, tot advertint-nos sobre les possibles conseqüències.

Davant d’aquests fenòmens, cal sumar totes aquelles iniciatives que permetin assegurar que l’accés a l’aigua potable pel conjunt de la ciutadania, serà resistent davant dels efectes del canvi climàtic, les sequeres, la desertificació i la salinització creixent de les aigües.

La de promoure l’ús del càntir és una proposta modesta. Se’n requereixen moltes d’altres de gran envergadura i orientades a conscienciar-nos del destí que l’hi estem donant a l’aigua. Però tot suma per transformar l’acció de l’home envers el medi i defensar l’aigua.

Si no ho aconseguim, ens trobarem amb que: A s’hort sa terra és eixuta, / S’ha mort tot el que hem sembrat, / Es tarongers s’han secat, / Es blat és mort i no és nat. Així ho continuava cantant, la Maria del Mar.

Mig segle després, crec que no hem pas avançat tot el que ens calia. Tempus fugit.