DISSABTE, 23 DE JULIOL DE 2022

Ben aviat anirem de vacances, potser buscant un lloc tranquil o potser buscant l’anonimat, la calma i fugir de les presses que portem encomanades. Tal vegada, però, ens trobarem en bells llocs, plens de turistes com nosaltres mateixos, i ens adonarem que  trobar l’indret que cerquem no és gens fàcil. Poder viatjar directament al passat, quan tants llocs de les nostres costes eren tranquils pobles de pescadors, seria avui quasi bé una quimera.

Però, tot i que seria impossible viatjar al passat, he tingut el plaer de fer-ho, amb la lectura de Cantos de Sirena, el llibre que va publicar Charmian Clift, l’any 1956 i que en aquell moment va passar força desapercebut. Ara, ha estat editat per Gatopardo. Es tracta d’unes memòries en les que l’autora, una dona jove (31), amb visió feminista, hi reflecteix, amb calidesa i gran sensibilitat, els detalls de la vida quotidiana i els costums d’un món, ja aleshores en vies d’extinció, com és el de la illa grega de Kálimnos, en la que es va instal·lar amb la seva família.

Cantos de sirena s’ha convertit en un clàssic de la literatura de viatges del gènere autobiogràfic i ens permet  retrobar un món de pescadors d’esponges, de rituals d’arrels ancestrals, d’abans de l’arribada del turisme que tot ho envaeix. Charmian Clift es va instal·lar en aquella illa, en la que es va dedicar a escriure i a la que s’hi va adaptar. Allà hi van trobar una vida completament nova, pura, primitiva, allunyada de la que vivien a Londres.

“… No había sensación alguna de ritmo acelerado o de presión, ni teníamos la sensación de estar siempre subidos a una cinta de correr de la que uno dispone en la gran ciudad. No hacía falta tomar anfetaminas para mantenernos despiertos ni somníferos para dormir. Nos sentíamos bien, sí, física y conscientemente bien. Eso nos causó cierta sorpresa…”

Fer aquest redescobriment, amb la lectura del seu testimoni, en resulta un viatge apassionant a un món que ja no existeix, com el que sovint cerquem, perquè sempre l’enyorem. És viatjar al passat.

Si el que volem és viatjar al futur, o potser simplement a un present força desconegut, ho podem fer amb Javier Cercas, qui, amb El castillo de Barbazul, la seva darrera entrega de la trilogia Terra Alta, ens endinsa, de la mà de l’ex-policia Melchor Marín, convertit ara en bibliotecari, en un món en el qual es fa molt difícil que els horrors surtin a la llum. Un episodi que se situa en anys venidors i en el que s’hi presenta la immensa capacitat de xantatge, impunitat i ocultament, que donen el poder i els diners, que són capaços d’estendre els seu tentacles als mitjans, la judicatura o la policia.

Cercas, amb aquesta novel·la negra (Tusquets), ens mostra uns personatges i unes situacions que semblarien irreals, si no fos pels casos que hem conegut i dels que, tractant-se de persones molt poderoses, només hem pogut arribar a concloure que en sabem de la missa la meitat.

Descobrir els vels que cobreixen de mentides evidents els horrors de la nostra societat, i en particular la violència envers les dones, requereix d’un esforç i un agosarament com el que exhibeix l’ex-mosso, Melchor Marín, en aquesta història de ficció, situada en un futur que se’ns fa molt present.