No tinc ni gat ni gos. Però comprovo que aquesta és la temporada de l’any en la que molta gent se’n va de vacances i ha de tancar la casa uns dies i deixar a cura d’algú altre el gat o el gos, o alguna altra mascota, i les plantes.

D’altra banda, aquests també són dies en els que -potser a manca d’altres notícies- a les planes dels diaris hi sovintegen dades que resumeixen l’abandonament que pateixen tants animals: “Un animal de companyia és abandonat cada divuit minuts”, diu un titular.

Efectivament, els amos d’animals domèstics es van desfer de 22.000 gats i gossos, segons es desprèn de l’estudi sobre l’Abandonament d’animals de companyia a Catalu­nya (2015). Però el cert és que hi ha infinitat d’animals domèstics ben cuidats i que donen molta satisfació als seus amos.

He escoltat per la ràdio una entrevista a Emilio Ortiz, autor d’una novel·la escrita a partir de l’experiència amb el seu gos-guia Spock, que es converteix en un assaig sobre les emocions canines. Les seves paraules són molt engrescadores: “Un gos t’ensenya a viure en present continu”, manifesta.  Podem aprendre molt dels gossos, assegura: “L’eterna lliçó que qualsevol persona pot aprendre qualsevol dia de qualsevol gos és saber gaudir del passeig, el menjar, el sol o la pluja, els jocs, les carantoines i les més immediates i pures satisfaccions de cada instant”.

Ortiz ens adverteix que “Cada cop hi ha més gossos perquè les persones estem més soles; som empesos -diu- cap a un individualisme insà que alguns confonen amb independència.“  Si bé reconeix que “el gos et dona afecte absolut i incondicional“.  Reconeix que “quan deixes el teu gos abandonat al pis, sol i avorrit, es desespera; pateix molt…”. Però també afirma que, així com als humans “l’enuig i la rancúnia ens duren dies, anys, o no ho oblidem mai”, en canvi, “el gos viu el present immediat; la frustració, als gossos, els dura menys que l’afecte; i és que saben viure el que els ha tocat molt millor que nosaltres“. I, conclou, “viure així per nosaltres, almenys durant una estoneta, quan estàs amb el gos, és alliberador“.

Reconec les virtuts que comporta viure en companyia d’un gos però no crec que -de moment- em decideixi a adoptar-ne cap, perquè exigeix molta atenció i una responsabilitat que no sé si estic en disposició de donar. Si bé m’adono que podem aprendre molt d’ells. Només si n’aprenguéssim una mica, ja extingiríem aquesta mena de plaga d’abandonaments que cada any es produeixen i que demostra tanta insensatesa difusa en la nostra societat.

Mentre regava les plantes i li donava menjar al gat d’una veïna que és de vacances, he recordat aquell famós eslògan, de finals dels vuitanta, que ja ho deia: “Ell mai no ho faria”.