Demà fa quaranta anys que, com tants catalans, me’n vaig anar a Barcelona a rebre el molt honorable president Josep Tarradellas, al seu retorn de l’exili a casa nostra. Una munió de persones el vam acompanyar des de l’avinguda de Maria Cristina fins la plaça de Sant Jaume, als clams de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia!” i de “Volem l’Estatut!”,  i  vam sentir-lo quan va sortir al balcó del Palau de la Generalitat, a dir-nos: “Ciutadans de Catalunya! Ja sóc aquí” . La plaça era a petar.

Aquella Generalitat, recuperada per a tots els ciutadans de Catalunya, avui corre un greu perill. Tarradellas va ser capaç de dialogar amb l’Estat espanyol i de trobar la via legal per a reconèixer la institució d’autogovern de Catalunya, prefigurant un nou regim constitucional, abans de que es votés la constitució democràtica que regularia l’estat autonòmic, social i democràtic de dret, sobre el que hem construït els darrers quaranta anys de catalanitat, progrés i benestar social.

El president Tarradellas va passar per  l’exili i per moltes penúries per mantenir la nostra primera institució. Des dels primers moments de la democràcia la Generalitat  es va fer valer per la tossuderia del president en la unitat de les forces polítiques catalanes en la defensa de la nostra institució d’autogovern.

La Generalitat, presidida pel molt honorable Carles Puigdemont es caracteritza, ara, pel contrari de la unitat tarradellista. Són altres temps. Puigdemont representa una generació i un país que no ha conegut la pobresa sinó el benestar social, no ha conegut el franquisme ni l’exili sinó els drets democràtics. Millor, per tots. La normalitat democràtica no fa necessari un govern d’unitat com el de Tarradellas. Però tampoc no és normal que el govern català hagi portat el país a un trencament tan absolut com el provocat per les lleis dites de la desconnexió, a partir de les quals s’ha expulsat del Parlament, a la pràctica,  la meitat dels representants populars. Mentrestant, s’ha volgut anul·lar la Constitució i l’Estatut d’autonomia que fonamenta i regula les nostres institucions.

Per molt que m’hi escarrassés no me’n sortiria. Catalunya està dividida. Les posicions estan encarcarades. Els independentistes es creuen els autèntics representants de la nació i volen fer prevaler la seva legalitat i els resultats del seu  referèndum; una consulta -reitero-  que l’estat espanyol mai havia d’haver reprimit, atès que el seu resultat ja no era reconeixible democràticament per falta de garanties.

Ara el govern de l’estat espanyol ha premut el botó de l’article 155 de la Constitució per intervenir les institucions catalanes, amb l’objectiu de fer complir la Constitució, l’Estatut, restablir la seguretat jurídica i el funcionament normal de l’economia, diuen. Tenim mala peça al teler. Si s’acaba suprimint de facto l’autonomia de Catalunya pot ser el remei que empitjori la malaltia. D’altra banda les autoritats catalanes advoquen l’estat de dret, llevat  quan és per incomplir-lo, emparant-se en una falsa legalitat internacional, com van fer els dies 6 i 7 de setembre. Ens aboquen a l’abisme.

Davant d’aquest encarcarament tràgic de la situació, només hi poden haver solucions civilitzades i democràtiques, basades en el diàleg, la negociació i el pacte. Per contra, només sento parlar de continuar extremant la situació, a partir de proclamar una independència que no acull ni la Unió Europea, de paralitzar el país i d’exercir la resistència al carrer i el “control de punts neuràlgics”.

No sóc gens partidari d’una independència per a la proclamació de la qual no s’hauria reconegut  a aquells qui no vam creure mai en unes lleis aprovades vulnerant el marc constitucional i estatuari, i sense representativitat per fer-ho. Tampoc sóc partidari de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, per uns metges que havent perdut el comptagotes i el sentit de la proporcionalitat, ens portin a una deriva autoritària, a la desaparició de les nostres institucions i a l’afebliment de la democràcia i a l’empobriment social i econòmic.

Si hi ha algú que encara sigui capaç d’evitar-ho, que surti al balcó, i ens digui: “Ciutadans de Catalunya, jo sóc aquí”. Els que fa anys que som a la plaça i als carrers, picarem de mans. Però que ho faci corrents.

Són a punt d’estimbar-nos. I no ens ho mereixem.