Leonid Andréiev (1871-1919), narrador, dramaturg i periodista, les obres del qual van ser internacionalment aclamades durant la seva vida, té un relat d’un home que viu a Jerusalem i un dia veu que, davant de casa seva, hi porten Jesucrist; ho veu i sent tot, però en aquell moment li fa mal un queixal. Davant seu, Crist va caure a terra mentre carregava la creu; va caure i va començar a cridar. L’home va veure-ho tot amb els propis ulls, però li feia mal un queixal i no va sortir al carrer. Al cap de dos dies, quan ja li havia passat el mal de queixal, li van dir que Crist havia ressuscitat, i aleshores va pensar: “I mira que jo en podria haver estat testimoni, però em feia mal el queixal…”.

Qui ens recorda aquest relat és l’escriptora Svetlana Aleksiévitx, en La pregària de Txernòbil, crònica del futur, i ho fa per preguntar-se si ¿és així com passa sempre?, si l’home no està mai a l’altura dels grans esdeveniments. “El meu pare -diu la Premi Nobel de Literatura 2015- va lluitar defensant Moscou l’any 42. Però no va entendre que havia participat en un gran esdeveniment històric fins que van passar dècades. Pels llibres, per les pel·lícules. Ell, en canvi, -continúa Svetlana- recordava: ’Estava ficat en una trinxera. Disparava. Vaig quedar enterrat per una explosió. Els infermers me’n van treure mig mort’”.

Ha passat sovint, al llarg de la història, que l’home no ha estat a l’altura dels esdeveniments. No ha sigut prou conscient de la trascendència històrica de les seves accions. Recordem, si de cas, l‘envejable narració de la batalla de Waterloo que fa Stefan Zweig a Moments estel·lars de la humanitat (1930) quan ens descriu com Grouchy, amb la seva indecisió i actitud anodina, capgira el futur de França, de l’imperi i del món sencer, per la seva passivitat.

El 27 d’octubre proppassat, a quarts de quatre de la tarda -sempre recordaré que m’acabava de menjar uns fantàstics peus de porc de Can Ciano, amb samfaina-, vaig estar atent -per ràdio, televisió i internet- a la votació (secreta) del Parlament -l’hemicicle era mig buit-, a resultes de la qual, la molt honorable presidenta Carme Forcadell donava per proclamada la república catalana i vaig dir-me: “Ara sí que has viscut un moment històric,  amb plena consciència ”.

Doncs, vet-aquí que ara resulta que tampoc he pogut viure un moment històric. Ha resultat que, ahir, la molt honorable Forcadell va declarar davant el tribunal Suprem que la declaració unilateral d’independència (Dui) va tenir un valor bàsicament “simbòlic” i “declaratiu”. Fins i tot, alguns dels declarants de la mesa del Parlament, haurien anat més lluny i haurien consi­derat que el referèndum de l’1­-O no va tenir efectes perquè no va poder tenir garanties. Segons les fonts solvents que m’informen, s’haurien referit, fins i tot, a la ineficàcia de la via unilateral i a la convenièn­cia que qualsevol procés cap a la independència es faci, en tot cas, per vies pactades. Tots els declarants, d’altra ban­da, haurien reconegut la realitat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

I jo que em pensava que, conscientment de la seva transcendència, havia viscut un moment històric! Algú em devia enganyar..! Si més no, sempre em quedarà, d’aquell 27-O, el record d’uns saborosos peus de porc amb samfaina.