Quan en Julià Pinart em va explicar el drama del que va significar la guerra i l’exili del bo i millor de la política democràtica i republicana i de la societat i la intel·lectualitat catalana, al final de la guerra, jo devia tenir setze o disset anys.

En Julià era amic de la infància del meu pare. Es va auto-exiliar al sud de França durant molts anys i va tornar a Catalunya a les darreries del franquisme. Es va instal·lar a Platja d’Aro i venia sovint a Argentona. El seu germà, en Josep Pinart i Soler, que va tornar al poble natal d’Argentona per les mateixes dates, va traspassar el mes d’abril passat, als 94 anys.

En Julià Pinart, va ser la primera persona que em va parlar del què va significar la destroça dels país pels insurrectes, la guerra, la repressió i el franquisme. A través d’ell vaig conèixer l’experiència dels refugiats catalans a França. 

En certa ocasió em va portar a Barcelona a visitar un vell catalanista. Les històries que m’explicava en Julià eren com contes, narracions sobre les quals jo podia fantasiejar, idealitzar o mitificar. Però aquell dia no va ser així. Vaig conèixer i parlar amb una persona que representava història viva. 

Érem prop de l’Hospital de Sant Pau. En una cantonada hi havia una comissaria de policia, els grisos. Vam pujar a un pis, on hi vivia en Martí Barrera. Estava reclòs a casa seva, després de l’exili i vigilat pel règim. Cada dia havia de presentar-se a comissaria. 

Vaig escoltar amb atenció al qui havia estat Conseller de Treball de la Generalitat durant la República, l’home que, com em recordava en Julià, va estar empresonat a la Mola, Menorca, amb el president Companys.

Des d’aquell dia, ha restat en mi, com una incògnita per resoldre, que, a la prestatgeria, Barrera hi tingués les obres completes de Mussolini, un dictador que jo associava a Hitler i a Franco. En la meva ignorància, mai vaig entendre gaire que les obres del Duce tinguessin aquell lloc preeminent. 

Davant meu, Martí Barrera, l’ex-conseller i ex-diputat a Corts de la República, i pare d’Heribert Barrera, qui uns anys després seria el primer president del Parlament en la Generalitat recuperada, al 1980.

Recentment, Antonio Scurati, ha descodificat les obres de Benito Mussolini. És l’autor de llibres de gran difusió com M. El hijo del siglo i de M. el hombre de la providencia (Alfaguara).

És ell el qui ha declarat que “una clau per explicar-lo [Mussolini], m’apareixia no només com a fundador del partit feixista, sinó com l’inventor de la tipologia de líder populista que domina l’escena encara avui”.  Remarca Scurati com “va ser el primer a tenir unes intuïcions formidables sobre en que es convertiria la política en la era de les masses”. Com en el moment actual, de profunda crisi econòmica i social.

Ha hagut de passar mig segle per que jo entengués que Martí Barrera, el qui havia estat un profund demòcrata i sindicalista, estés tan interessat en l’obra de Mussolini. Com ens explica Scurati, el líder feixista italià va ser “un avançat en el populisme, en una manera d’exercir el lideratge, capaç de seduir les masses”. Unes formes que, dissortadament, han tornat a posar d’actualitat polítics com Donald Trump o Boris Johnson, molts anys després. 

Al menys ara ja sé que per combatre el teu adversari cal conèixer-lo bé. Que en sóc d’ignorant!