El jutge de pau del meu poble m’havia explicat més d’un cas en que havia hagut de fer l’aixecament d’un cadàver. Recordo el d’una dona, la Quitèria, i el d’un home, en Joan. Coincidia en que eren persones grans i en que vivien soles. Fins força dies després de que haguessin mort al domicili, ningú no els havia trobat a faltar.

La familiaritat que m’unia al jutge em permetia demanar-li: – Siusplau, no m’expliquis més detalls. Es tractava de situacions esgarrifoses, com es poden imaginar, que alhora em causaven una gran tristesa. Estic parlant del segle passat. Ara hem progressat molt, en tots els sentits. Molts ajuntaments han posat serveis a domicili per a la gent gran. Han repartit aparells amb els que, prement un piu, la persona que viu sola es posa en contacte amb un centre de control i pot explicar què li està passant. Es coneix com la teleassistència. Però, n’hi ha prou?

La resposta es que no. Clarament. He llegit darrerament les declaracions de diferents jutges que han fet un crit d’atenció a la societat sobre l’augment de la freqüència amb la que han de fer aixecaments de cadàvers de persones grans que vivien soles i, en molts casos, sense familiars directes, algunes de les quals es podrien haver salvat si haguessin rebut ajut.

Cada cop hi ha més persones que viuen molts anys, afortunadament. Però la solitud es pot convertir en l’aspecte més dolorós de la vellesa. L’evolució de les formes de vida cap a posicions més individualistes i situacions més estressants, estan portant a que ningú s’immisceixi en la vida dels altres. Però, com a contrapartida, també a que ningú no ajudi ni tampoc faci companyia a la gent gran quan es troba sola. La companyia i el suport que la família extensa cobria no ha estat substituït ni restituït suficientment pels serveis socials.

En el conjunt de l’Estat espanyol hi ha més d’un milió de persones que viuen soles i tenen més de 65 anys, d’un total de 8,6 milions. Per abordar el problema que pot afectar aquest grup de població, seria prioritari que a cada municipi es coneguessin bé els qui el formen i les seves circumstàncies, ja que són susceptibles de patir carències com a conseqüència de la seva solitud. Per a ells cal que es posin en funcionament protocols i programes de resposta, amb la participació dels familiars -si n’hi ha-, els serveis socials -públics i privats-, els voluntaris i el veïnat, si cal.

Alguns jutges, aquests últims mesos, han denunciat aquest problema creixent. Però ja fa moltes dècades que d’altres -com el jutge de pau- venien donant senyals d’alerta. Ignorar-ho pot resultar qüestió de vida o mort.

La solitud de la gent gran, un assumpte del que cal fer-se’n càrrec.