Fer-se càrrec de la solitud de la gent gran

El jutge de pau del meu poble m’havia explicat més d’un cas en que havia hagut de fer l’aixecament d’un cadàver. Recordo el d’una dona, la Quitèria, i el d’un home, en Joan. Coincidia en que eren persones grans i en que vivien soles. Fins força dies després de que haguessin mort al domicili, ningú no els havia trobat a faltar. La familiaritat que m’unia al jutge em permetia demanar-li: – Siusplau, no m’expliquis més detalls. Es tractava de situacions esgarrifoses, com es poden imaginar, que alhora em causaven una gran tristesa. Estic parlant del segle passat. Ara hem progressat molt, … Continua la lectura de Fer-se càrrec de la solitud de la gent gran

L’hora de dir prou

La presència continuada de Trump a les notícies fa que em resulti del tot impossible ignorar-lo. Què més voldria! Els qui el segueixen informativament, diuen que, en el seu any de mandat ha dit dues mil mentides. Toquen a una maneta diària. Mentider, populista, prepotent, ignorant, maleducat, fanfarró. Els fets parlen. Què us he d’explicar! Un bona peça! Vull dir, una peça de caça major de la selecta manada de mentiders que ostenten el poder al capdavant de països importants, com ho són els EUA. Vist que Trump no és l’exemple a seguir, sinó tot el contrari, ens hauria de … Continua la lectura de L’hora de dir prou

Anormalitat i sobirania

De situacions anòmales i excepcionals per les quals han passat les sobiranies dels països, en podem trobar a cabassos si gratem una mica en la història mundial. Em referiré a dos casos concrets, ben propers geogràficament a Catalunya. Un, és el de Menorca. L’altre, es Portugal. Com bé sabem, Menorca, pertanyent als regnes de les Espanyes, va passar, el 1713, a ser dominada per l’imperi britànic. D’acord amb el tractat d’Utrech, va romandre vinculada a aquella corona fins el 1782, any en que va ser recuperada per la corona espanyola. La debilitat de l’armada britànica,  que havia hagut de dedicar … Continua la lectura de Anormalitat i sobirania

Com prova l’any?

Una veïna em pregunta que com em prova l’any nou, quan gairebé no he tingut temps de tastar-lo. Si bé, li responc que, com qualsevol altre, m’adono de l’augment indeturable dels preus dels serveis bàsics, com el llum, el gas o el transport, mentre continua l’estancament de salaris i pensions, molt per sota de la inflació. El govern ens diu que l’economia va més bé, però el que comprovem és que els augments de preus ens fan més pobres, en aquest feliç any nou 2018. He anat a veure fa uns dies la darrera pel·lícula de Woody Allen en la … Continua la lectura de Com prova l’any?

Teatrocràcia, desinformació, balcanització

Durant aquestes festes solem retrobar-nos amb moltes persones. La família, els amics, els companys -en diverses activitats-, els coneguts o els -simplement- saludats. Sens dubte és bo que així sigui. Tant se val de què es parli. El contacte humà és més necessari que mai, enmig de la fal·lera imperant per la comunicació a través de les xarxes i els missatges electrònics. És positiu veure’s. A més a més, la societat catalana viu, des de fa uns mesos, impregnada d’una gran polarització política. Amb més motiu el contacte humà resulta balsàmic. He escoltat ahir unes paraules del president Obama, en … Continua la lectura de Teatrocràcia, desinformació, balcanització

La dada

En la campanya electoral hi haurem observat milions de detalls. Jo m’he quedat amb un. En la dada de l’atur. M’ha corprès que, fins a tres dels candidats a la molt honorable presidència, hagin evidenciat, sense posar-se vermells o vermelles, que no se sabien de memòria quin era el percentatge de persones desocupades que encara hi ha a Catalunya. Entenc la política com un servei públic per a la millora de la societat. Si vols emprendre la responsabilitat institucional màxima que el poble t’encomana, i no coneixes la realitat, i no et proposes uns objectius, i no ets capaç d’explicar -amb … Continua la lectura de La dada

L’Art com a vehicle per a la transformació

Bona part del cap de setmana el vaig dedicar a la lectura, a visitar una exposició i a anar al teatre, disposat com estava a comprovar que hi ha vida més enllà dels mítings, debats, entrevistes, concentracions i manifestacions. Puc avançar que l’activitat cultural m’ha resultat beneficiosa i m’ha servit per a iniciar una reflexió sobre l’Art com a vehicle per a la transformació. Aniré a pams. L’exposició.  Sumer i el paradigma modern és a la Fundació Miró fins al 21 de gener. Em descobreix la civilització sumèria, que, en els territoris que avui formen part de Síria i Iraq, entre el … Continua la lectura de L’Art com a vehicle per a la transformació

Més d’un miló i mig: la majoria silenciada

Diversos voluntaris que van participar en el gran recapte d’aliments el cap de setmana passat, em manifestaven la seva satisfacció per l’experiència viscuda i pels resultats de la solidaritat extraordinària mostrada per tantíssima gent. La iniciativa del banc d’aliments farà arribar menjar a 250.000 persones que passen fam a Catalunya, gràcies a la bona feina de vint-i-set mil persones voluntàries i set-centes entitats socials i serveis municipals que hi van participar. Les quatre mil tones d’aliments obtingudes representaran una quarta part dels productes que el banc dels aliments necessita per fer arribar menjar als més necessitats durant tot un any. … Continua la lectura de Més d’un miló i mig: la majoria silenciada

Catalunya: Els dotze treballs d’Hèracles

De petit, un cop, vaig trobar un tresor. Remenant pel porxo de casa vaig trobar un saquet tot ple de baletes. Eres les bales amb les que el pare jugava quan era petit. Dormien allà,  oblidades. Molts anys després, de gran, fent neteja de trastos vells al meu pis, el meu fill em va dir: Sobretot pare, no em llencis la capsa de les meves baletes! Tots hem jugat a baletes. El meu pare, el meu fill i jo mateix, a la plaça nova, sota els til·lers, quan era de sorra i no dura, com és ara. A baletes, amb … Continua la lectura de Catalunya: Els dotze treballs d’Hèracles

Una nova consciència

Gràcies a una encertada recomanació de la meva bibliotecària de capçalera, he llegit a Svetlana Aleksiévitx en La pregària de Txernòbil. M’ha semblat un llibre imprescindible. Recull les veus dels afectats per aquell desastre mediambiental esgarrifós, succeït el 1986. L’escriptora bielorussa ens fa sentir ben pròxims als qui patiren l’accident -potser el més gran de la història- i les seves conseqüències. Ens permet adonar-nos que Txernòbil va ser una nova realitat que encara no hem entès. Que se’ns ha amagat. La contaminació radioactiva: un esdeveniment que sobrepassa la imaginació i l’enteniment humans. Com afirmà, en aquell moment, Primo Levi: “La … Continua la lectura de Una nova consciència